Les Mútues d’Accidents de Treball i Malalties Professionals “de la Seguretat Social”

febrer 6, 2011

Agraeixo al Toni Tuà el luxe de comptar amb el seu coneixement per fer aquest article, al que jo únicament he afegit els enllaços, i que ens explica, amb el seu habitual didactisme tot allò que volíem saber i mai sabíem a qui preguntar. Evidentment era a ell

Les Mútues varen néixer fa 106 anys (Llei Dato de 1904) com a “Mútues Patronals” per a cobrir una necessitat que no tenia cap altre cobertura: la protecció dels treballadors que patien un accident laboral (per mirar de recuperar la seva salut l’abans possible per retornar al treball). Eren associacions d’empresaris i la despesa anava al seu càrrec. No era un interès altruista dels patrons, doncs si no retornaven al treball als obrers tenien que “ensenyar de nou a un aprenent”.

Amb posterioritat varen assolir el paper de “mutualitats de previsió social”, en cobrir també l’atenció a les malalties comunes, tant dels treballadors com de les seves famílies, al no existir l’assegurança de l’Estat.

L’any 1964 va canviar radicalment la situació amb la promulgació de la Llei de Bases de la Seguretat Social (SS), que instaurava l’assegurança obligatòria per a les contingències comunes. En el preàmbul d’aquesta llei ja es plantejava que les mútues d’accidents estaven destinades a desaparèixer. No te cap sentit la “separació administrativa” entre contingència laboral i contingència comuna, doncs es tracten les mateixes patologies dels treballadors/es en sistemes d’atenció sanitària diferents pel sol fet de produir-se la contingència dins o fora de l’empresa. Així doncs es consagrava la continuació de les Mútues com a “entitats col·laboradores de la SS”, malgrat continuen sent Mútues Patronals, doncs el seu Consell d’Administració està compost exclusivament per empresaris afiliats a la mútua (i un treballador de la pròpia mútua).

Fins a dia d’avui, i malgrat la promulgació de les noves legislacions de SS  (1974 i 1996), no s’ha produït la integració de les dues xarxes d’atenció sanitària, laboral i comuna, que seria el normal en un país on la cobertura pública es Universal. Tot al contrari, els diferents governs, tant del PSOE com del PP, els hi han anat ampliant les competències de col·laboració en la gestió del subsidi de baixa laboral per contingència comuna. Inclús, fa uns dies, el Govern els hi ha encomanat la cobertura d’una prestació social, com es el subsidi de baixa laboral per atenció a fills  amb malalties greus, que no te res a veure amb les prestacions per contingències laborals

Incongruències dels sistema

  • La determinació de si existeix contingència (el que vol dir assistència sanitària i subsidi de baixa laboral) ho determina en primera instància una entitat patronal que es “art i part “i no el Sistema Nacional de Salut que és “neutral”.
  • A l’existir dues xarxes d’atenció sanitària (la de les Mútues i la del Sistema Públic de Salut) les mútues tenen tendència a considerar, en un percentatge important, com a Contingència Comuna la que és Professional, derivant a l’atenció del sistema públic un percentatge elevat de treballadors/es que haurien de ser ateses en els seus serveis (segons mana la llei). Això té tres conseqüències negatives immediates:

1.      Els treballadors/res cobren menys diners de subsidi de baixa (60% del sou des del 4art. dia de baixa en lloc del 75% des de el 1er. dia).

2.      El subsidi passa a  pagar-lo la SS en lloc de la Mútua, en els casos que aquesta no el gestioni  directament.

3.      L’atenció sanitària passa a ser coberta pel Sistema Públic de Salut en tots els casos.

Una altra conseqüència afegida és tot el procés administratiu i de inspecció mèdica que s’endega per part de les persones afectades en presentar reclamació de l’actuació de la mútua, amb la conseqüent despesa en recursos públics, tant humans com materials, sense conseqüències de responsabilitat per a les mútues.

La motivació per la que el Govern de l’Estat va decidir atorgar la gestió del subsidi de baixa laboral per contingència comuna a les mútues, va ser l’interès per rebaixar l’índex d’absentisme laboral (terme en el que mai ha hagut acord entre administració, patronals i sindicats), pensant que el Servei Públic de Salut era massa laxa i les mútues “posarien ordre”, rebaixant aquest índex d’absentisme (que, per cert, està per sota de l’índex dels països europeus més avançats). Però el cert és que, ja en dues ocasions, la SS ha hagut d’incrementar la quota de cotitzacions que transfereix a les mútues perquè la gestió de la IT per Contingència Comuna no els hi provoqui dèficit de gestió.

Malgrat que les mútues consoliden l’aprovació del seu pressupost amb els Pressupostos Generals de l’Estat i se sotmeten a una auditoria anual per part del Ministeri de Treball, recurrentment s’han anat descobrint greus irregularitats de gestió, abusos en els sous i blindatges d’acomiadament dels directius, el que ha portat al Ministeri de treball a haver que sotmetre a intervenció a alguna de les mútues importants, fixant incompatibilitats entre directius i familiars amb empreses muntades per contractar amb la mútua i en el Projecte de Llei de Pressupostos Generals de l’Estat pel 2011, legislar sobre els topes màxims en els sous dels directius (que estan molt per sobre dels sous de Directors Generals de Ministeri i Secretaris d’Estat), ja que els recursos que gestionen son quotes a la SS, o sigui diners públics (més de 8.000 milions € pel 2009).

En definitiva, les mútues d’accidents continuen existint (com “entitats sense ànim de lucre”) per l’enorme pressió del lobby empresarial per a:

–          Mantenir directament el control sobre la salut dels treballadors/res.

–          Controlar la gestió de milers de milions de diners públics.

–          Gaudir dels abusius sous dels directius.

–          Condicionar la xarxa d’atenció sanitària privada que té concertada.

Aquí deixem l’enllaç a l’Institut Sindical de Treball, Ambient i Salut,  dels Sindicat Comissions Obreres, amb dos apartats:

Val la pena fer un cop d’ull al Sistema de Reclamacions. Ens venen preguntes com Per què la ciutadania no podem tenir coneixement de quines són  aquestes reclamacions? De com es resolen, si és que ho fan?  De com es podrien fer-se servir per millorar el nostre Sistema de Salut? De si es promou i s’aprofita no tan sols com a reclamacions sinó com a coneixement? Parlem de transparència, de dades obertes, de col·laboració, de Servei Públic.

Toni Tuà Molinos i  Olga Fernàndez Quiroga

Anuncis

Funcionariat, ciutadania i retallada

Juliol 18, 2010

No sóc funcionària. Ho dic per si de cas i em disgusten els comentaris de tots aquells que s’han alegrat de les retallades salarials al funcionariat.

Sí, sé que hi ha aspectes de les administracions públiques en general i del Sistema Sanitari en particular, que funcionen malament, que es poden millorar, que no sempre la burocràcia agilitza les coses, encara que de vegades és necessària perquè pugui ser garantista. Tot això és cert, però també ho és que no sols passa a la cosa pública. Què us haig de dir de l’èpica necessària per a contactar amb les operadores telefòniques o qualsevol altra companyia subministradora o aconseguir que et tractin com un ésser humà desesperat en qualsevol aeroport quan cancel•len vols i bitllets … només per citar els exemples més populars de grans companyies i negocis privats. M’abstinc de citar la banca i la seva gestió.

La diferència amb les administracions públiques, és que la ciutadania formem part d’elles, les hem creat nosaltres per gestionar la nostra activitat quotidiana i per tant, nosaltres hauríem de tenir la capacitat de millorar-les o canviar-les. Potser primer comprendre-ho. Ho intento.

L’argument més repetit: el treball estable com a privilegi. Com diu en aquest article de Rebelión, Jose Arturo Val del Olmo: tenir una feina estable no és un privilegi, sinó una condició d’imparcialitat política.

Aquesta és la raó de ser i la que hauria de prevaler: que els empleats públics puguin actuar amb independència, sense submissió als canvis polítics. Donat l’alt percentatge d’interinatge que existeix actualment, és fàcil preguntar-li a l’interí que treballa en una administració pública què li passa si diu “no” a qualsevol càrrec o “carguillo” que desitgi privilegiar algun assumpte o “afer delicat” passant per sobre de les normes.

Sí, crec que el funcionariat hauria d’estar fora del control polític, perquè com molt bé diu Alberto Ortiz de Zárate (alorza a la xarxa) a Administraciones en red, cada “maestrillo” que entra intenta canviar-ho tot: circuits, impresos oficials, cartells, normes … i funcionaris si pot.

“… En Francia, dicen que dicen que “el ministro se casa con su Ministerio”, lo que es una manera de decir que el funcionariado está fuera de control. Los políticos son como estrellas fugaces que se consumen en un frenético viaje, pero los funcionarios permanecen. Son ellos los que hacen la Administración. Muchas veces, el personal fijo mira con bienhumorado escepticismo al alto cargo recién nombrado que viene a reformar la Administración, una vez más…”

Fantàstic aquest post-ficció d’ administración 2.0 especulant amb un món feliç sense funcionaris .

I això té conseqüències. Anirem desgranant-les. Començo per la salut. Un augment de la mortalitat, com diu Javier Segura del Pozo, a Salud pública y algo más en presentar l’estudi sobre com afecten les retallades socials a Europa a la salut de la gent.

Comprendre, és la millor manera de poder exigir a les nostres administracions, i al funcionariat que hi treballa per fer-les funcionar, cosetes com la transparència, que diu Marc Garriga a Caldo casero / Brou casolà , encara que no només a les administracions. A tot bitxo vivent, excepte potser, escarabats, talps i tots aquells animalots que desapareixerien en exposar-los a la llum i a la claredat.

L’acudit de Forges, naturalment.

Bones i saludables vacances.

Olga Fernández Quiroga


La Sanitat Pública, el Rei, l’Hospital Clínic i la transparència

Mai 28, 2010

Ara que el rei Joan Carles I ja és a casa, tranquil i operat, reuneixo una seqüència d’articles i comentaris sobre el tema, subjectius i no exhaustius, a manera d’auca moderna. Tot per constatar el que em fot que s’amaguin dades a la ciutadania.

Que el rei es tracti a l’edifici de l’Hospital Clínic, avui en dia, ja no vol dir que s’ha operat en la Sanitat Pública.

Miguel Angel Mañez en el seu bloc Salud con Cosas, escrivia el juliol de l’any passat amb un títol contundent: “sanitat privada a l’hospital públic”, explicant les característiques de l’acord de l’Hospital Clínic amb Barnaclínic. Al web podeu trobar la notícia de l’operació reial.
No us perdeu els comentaris al post de Miguel Angel, entre ells el de Enrique Gavilán, que també ara li dedica una entrada al seu bloc El Nido del Gavilán , comentant la diferència entre el món real i els móns de Yupi

I Xavier Bosch a El Periódico, contesta algunes qüestions plantejades per Mañez

Fernando Comas, amb les seves divertides i “currades” composicions de Pharmacoserías.

I la fina ironia del Dr. Bonis a la Pella del Gofio demostrant que la medicalització ja no és cosa de plebeus.

L’article de Toni Barberà a Dempeus , centrant el tema.

I tres diaris:Isaac Rosa, al diari Público

Antonio Fernández a El confidencial, amb dos articles: un a l’entrada i un altre a la sortida

Més el comentario d’Arcadi Espada al seu bloc del diari El Mundo, qui, valorant els bons indicadors que obté l’Hospital Clínic en recerca, conclou que els hospitals catalans han integrat millor la recerca (l’excel.lència), primant-la respecte a l’assistència i l’ensenyament.

I si li respon Rafa Bravo a Primun non Nocere, poc cal afegir.

I una possible conseqüència comentada al Web de la Liga del Síndrome de Fatiga Crónica : les llistes d’espera dobles…

Ui, amb tanta transparència m’he passat amb l’extensió. Espero que us sigui d’utilitat.

Olga Fernández Quiroga


Transparència administrativa, grups d’experts i participació ciutadana.

febrer 16, 2010

Llegeixo sobre el fòrum de Davos, una fundació privada que reuneix líders econòmics mundials (inicialment eren europeus, ja que va ser una idea d’un economista suís, d’aquí el nom de la muntanya Davos, de Suïssa), i m’assabento d’on surt, que ja sabíem per les entrevistes al Sr. Sala Martín, i com s’elabora un d’aquests informes utilitzats per mesurar la competitivitat de l’economia espanyola. Aquest com, no el sabia i m’aclareix moltes coses. Recomano l’article del professor Navarro,  però vaig al que volia dir, el del fòrum de Davos, em fa recordar una petita indagació que vaig realitzar fa uns mesos respecte als grups d’experts, que són convocats per institucions a la recerca de consell, expert consell és clar, sobre els més variats temes i els informes es converteixen sovint en dictàmens que cal seguir o com a mínim són decisius a l’hora de prendre la corresponent decisió política.

El tema objecte de la meva indagació, que utilitzo com paradigmàtic, es referia a la Llei de la dependència. Primer,un article al diari El País, titulat  los expertos reclaman una nueva cotización por la Ley de dependencia, avança les conclusions de l’informe que un grupo de expertos ha elaborat a petició del Congrés dels Diputats. Una setmana després el diari Público en un altre article titulat Sanidad rechaza que los dependientes paguen más, informa que el Govern presenta aquests resultats, alhora que rebutja algunes de les seves propostes, de caràcter molt liberal (copagament, integració del finançament privat .. .)

M’interessava saber quins eren els experts i com es trien, així que vaig anar directament a l’informe on m’assabento: dels seus noms, que són cinc, que és una moció aprovada en el Ple del Congrés i que els nomena la ministra corresponent. He d’anar als diaris per sumar alguna informació més: que la petició és realitzada pel partit polític CiU, (Convergència i Unió), de Catalunya, que a més proposa dos dels 5 integrants del grup, que quatre d’ells provenen del sector universitari i una d’una consultoria i que quatre els qualifiquen de conservadors i un de progressista. Fins aquí la investigació.

Les meves conclusions: (a) he de dedicar molt de temps per saber qui són i d’on vénen (b) he de fiar-me de les opinions dels diaris (c) dedueixo que la manera de triar-los és a petició dels grups parlamentaris, que es posen d’acord.

Total, que si a l’exemple de Davos, per tenir la meva pròpia opinió i valoració vaig haver de saber que era un informe basat en l’anàlisi d’una escola de negocis, amb ideologia pròpia, també haig de conèixer les dades sobre els “grups d’experts “.

"Transparencia"

No es tracta de posar en qüestió la seva competència, que sempre se li suposa, sinó d’un dret de ciutadania, que com a tal, hem d’exercir.

Es tracta de gaudir d’una administració transparent, amb accés a les dades públiques i al seu reciclatge. Ja existeixen moltes iniciatives en aquest sentit i en parlarem.

Es tracta de qualitat democràtica i en temes de salut pública, amb importants debats sobre el sistema sanitari, el seu finançament, la seva equitat … la participació ciutadana passa per poder enquadrar adequadament aquests sabers que tindran repercussions importants en la nostra vida quotidiana.

La possibilitat de deliberar comença per aquesta informació oberta. Només així, podrem proposar les nostres pròpies conclusions i/o solucions, perquè la ciutadania, també som posseïdors de molts sabers, susceptibles de millorar el funcionament de les nostres institucions.

Cal conèixer quin són, com han estat triats, d’on vénen i els possibles conflictes d’interessos, això últim, per exemple ja és obligatori en la publicació d’articles científics.

Per cert, hi ha alguna cosa que sempre em crida l’atenció: la utilització de la paraula “copagament” per referir-nos al pagament d’una part dels costos de l’atenció sanitària, de medicaments … És un eufemisme?. Ho dic perquè el prefix “co”, indica un plural, un acompanyament. Amb qui paguem? Amb l’administració? Amb nosaltres mateixos? Segur que fins i tot en aquesta qüestió podria trobar grups d’experts que em contestaran coses diferents.

Què en penseu?

Olga Fernández Quiroga