LA DESGRAVACIÓ FISCAL A LES PÒLICES D’ASSEGURAMENT PRIVAT

Abril 11, 2011

Us presento aquest imprescindible article, escrit pel Toni Tuà, que ja ha col·laborat altres vegades en aquest bloc i a qui li agreixo molt l’esforç de síntesi.

Us recomano llegir-lo al complert. Destaco algunes idees.

Aquesta proposta, feta pel Govern de Catalunya, una  subvenció al sector privat, tracta de re-instaurar la bonificació fiscal de les pòlisses d’assegurança privada, cosa que va ser abolida pel Govern de l’Estat, del PP, quan era Ministre d’Hisenda en Rodrigo Rato, al·legant la detecció d’importants abusos en l’aplicació de la bonificació fiscal. Rato, a canvi va implantar la bonificació en l’impost de societats dels empresaris que acordaven la compra de pòlisses col·lectives per els treballadors de les seves empreses, com a salari diferit en espècies, del que també estan exempts de declaració els propis treballadors.

És el que ara el Govern català vol aprovar, molt en línea amb la direcció que està donant al Departament de Salut el seu Conseller Ruiz i que també es va parlar amb la Consellera Geli, a l’anterior legislatura.

MITE 1: DE L’ EFICIÈNCIA SUPERIOR DE L’ASSEGURAMENT PRIVAT

“…La pràctica de l’atenció sanitària prestada per l’assegurament privat pateix dels mateixos “vicis” que se li retreuen a l’atenció pública, amb l’afegit que l’assegurament privat té el handicap real de la selecció de riscos, que impedeix l’equitat d’accés a grups de població amb patologies certes, greus i/o cròniques, o de probable ocurrència, així com discriminació de preu per sexes o per edats…”

Recordem una d’aquestes discriminacions, molt lamentable, que va haver de ser resolta, mitjançant la Llei d’igualtat de sexes, al 2009 “prohibeix la penalització, en el cost de la prima, de les dones en edat fèrtil”. Les dones penalitzades per la possibilitat de parir.

El Govern actual de CiU,  argumenta:

“la no utilització dels serveis públics per part de les persones que tenen voluntàriament una doble cobertura de serveis sanitaris produeix un estalvi important” , deslliurant-lo de pressió assistencial “i sense cap tipus de perjudici per el Sistema Nacional de Salut”.

MITE 2: L’ESTALVI PER AL SISTEMA PÚBLIC DE SALUT

Sols en trams molt concrets d’edats i serveis (joves amb menys patologies i atenció primària i visites a l’especialista o parts i cirurgia menor).

Quan hi ha més gasto(patologia aguda, crònica, processos complicats i alta especialització), s’utilitza més el servei públic.

Sens parlar de la prestació farmacèutica, que la gran  majoria de pòlisses no contemplen, mentre que la pública subvenciona al 60% a les persones actives i al 100% a les passives.

MITE 3: EL PERJUDICI A L’ASSEGURAMENT PÚBLIC

L’estalvi de diner públic i de pressió assistencial que, diuen, es produeix al sistema nacional de salut amb el doble assegurament d’una part de la població, es fa en una quantia i en uns serveis que no justifiquen la pèrdua d’ingressos que provocaria la pretesa desgravació fiscal (al tram de l’IRPF que recapta directament Catalunya). Podríem estar parlant d’uns 200 milions d’€ l’any, que sumats, per exemple, a la proposta d’eliminació de l’impost de successions per a les majors fortunes, uns altres 200 milions d’€ mes, arribem a la xifra d’uns 400 milions d’€ a l’any de menys ingrés de recursos de la Generalitat (quant ells mateixos parlen d’un dèficit al Servei Català de la Salut d’uns 850 milions d’€). I per altra banda es neguen a rebaixar l’import del bitllet de “rodalies”, ja que representa una merma anual d’ingressos d’uns 29 milions d’€ !!.

ELS PROBLEMES PER ALS PROFESSIONALS I CIUTADANS

Ja que són els que han d’acceptar  transcriure el tractament, les receptes i proves diagnostiques, prescrites per un altre professional, però sota la seva responsabilitat. Ja tenim els ingredients per possibilitar enfrontaments en els que ni el professional ni el ciutadà haurien de estara.

Sí, la instrucció que veiem en els centres de salut diu que el professional no té l’obligació de fer-ho, però no ho prohibeix per la senzilla raó que no es pot prohibir, per la pròpia Llei de la Seguretat Social.

QUE S’AMAGA DARRERA DE TOT AIXÒ

Com sempre, les peles. La tendència a la baixa de l’assegurament privat,amb perspectives  pessimistes, l’increment del costos, ja per via de la factura del professionals, ja per la demanda dels assegurats, fa que la solució, com quasi sempre, la porti, via deducció impostos, l’estat, o sigui, la ciutadania, això sí, sense transparència, sense participació i és clar mai podem oblidar que una pòlissa és un contracte, renovable any darrera any i susceptible de no renovar-se per qualsevol de les dues parts.

Hi ha un darrer apartat que enumera la part del sistema públic que ja gestiona el sector privat i que serà objecte d’un altre post més exhaustiu i d’anàlisi qualitatiu. Il·lustrat en números resulta: per l’any 2009, el finançament del Catsalut per el “sector concertat” va ser de 4.390 milions d’€ (el 47% del pressupost total del departament de Salut), i la gestió directa dels hospitals propis de l’administració (ICS) va ser de 2.746 milions d’€.

Crec que hem de parlar més que de sector privat de sector concertat, “que no es lo mismo, però es igual”

Les conclusions de l’article d’en Toni Tuà

1)     El llarg procés de instauració, al nostre país, de la cobertura pública de l’atenció sanitària, a assolit uns nivells de protecció tant en la població coberta com en el catàleg de prestacions, que s’ha de reconèixer i preservar com a peça principal per el manteniment de la cohesió social, junt amb l’ensenyament i el sistema de pensions.

2)     El model del que ens hem dotat es reconegut com a un dels més eficients del mon, tant des de el punt de vista social com econòmic. La comparança amb els sistemes de diversos països del nostre entorn així ho confirma.

3)     En cap moment ha estat demostrat que la gestió privada de l’atenció sanitària, així com el seu assegurament, obtinguin uns millors resultats cost-efectius, en igualtat de nivells de cobertura poblacional i prestació de serveis.

4)     La intenció de desplaçament, per part de l’administració, de l’assegurament i les prestacions de salut des de el sector públic al privat no millora l’eficiència, en el seu conjunt, tal com es pot comprovar en països on s’ha realitzat aquest desplaçament. Senzillament s’ha donat més protagonisme i participació al “sector negocis”, incrementant els costos de transacció, i per tant disminuint l’eficiència global.

5)     El sistema públic de salut, que com tota activitat es susceptible de millora, ha de corregir-se i readaptar-se per si mateix, mitjançant la implicació de tots els actors concernits: administració, professionals i pacients. Modificant processos, millorant actituds, amb voluntat política, transparència de gestió, implicació professional i participació de la ciutadania.

6)     No és acceptable que, al mateix temps que es demanen sacrificis als professionals i als ciutadans, per manca de recursos públics, l’administració plantegi subvencions per a l’activitat privada i  deprecií ingressos d’aquells que estan en condicions sobrades per a contribuir.

Toni Tuà Molinos i Olga Fernández Quiroga

Anuncis

Les Mútues d’Accidents de Treball i Malalties Professionals “de la Seguretat Social”

febrer 6, 2011

Agraeixo al Toni Tuà el luxe de comptar amb el seu coneixement per fer aquest article, al que jo únicament he afegit els enllaços, i que ens explica, amb el seu habitual didactisme tot allò que volíem saber i mai sabíem a qui preguntar. Evidentment era a ell

Les Mútues varen néixer fa 106 anys (Llei Dato de 1904) com a “Mútues Patronals” per a cobrir una necessitat que no tenia cap altre cobertura: la protecció dels treballadors que patien un accident laboral (per mirar de recuperar la seva salut l’abans possible per retornar al treball). Eren associacions d’empresaris i la despesa anava al seu càrrec. No era un interès altruista dels patrons, doncs si no retornaven al treball als obrers tenien que “ensenyar de nou a un aprenent”.

Amb posterioritat varen assolir el paper de “mutualitats de previsió social”, en cobrir també l’atenció a les malalties comunes, tant dels treballadors com de les seves famílies, al no existir l’assegurança de l’Estat.

L’any 1964 va canviar radicalment la situació amb la promulgació de la Llei de Bases de la Seguretat Social (SS), que instaurava l’assegurança obligatòria per a les contingències comunes. En el preàmbul d’aquesta llei ja es plantejava que les mútues d’accidents estaven destinades a desaparèixer. No te cap sentit la “separació administrativa” entre contingència laboral i contingència comuna, doncs es tracten les mateixes patologies dels treballadors/es en sistemes d’atenció sanitària diferents pel sol fet de produir-se la contingència dins o fora de l’empresa. Així doncs es consagrava la continuació de les Mútues com a “entitats col·laboradores de la SS”, malgrat continuen sent Mútues Patronals, doncs el seu Consell d’Administració està compost exclusivament per empresaris afiliats a la mútua (i un treballador de la pròpia mútua).

Fins a dia d’avui, i malgrat la promulgació de les noves legislacions de SS  (1974 i 1996), no s’ha produït la integració de les dues xarxes d’atenció sanitària, laboral i comuna, que seria el normal en un país on la cobertura pública es Universal. Tot al contrari, els diferents governs, tant del PSOE com del PP, els hi han anat ampliant les competències de col·laboració en la gestió del subsidi de baixa laboral per contingència comuna. Inclús, fa uns dies, el Govern els hi ha encomanat la cobertura d’una prestació social, com es el subsidi de baixa laboral per atenció a fills  amb malalties greus, que no te res a veure amb les prestacions per contingències laborals

Incongruències dels sistema

  • La determinació de si existeix contingència (el que vol dir assistència sanitària i subsidi de baixa laboral) ho determina en primera instància una entitat patronal que es “art i part “i no el Sistema Nacional de Salut que és “neutral”.
  • A l’existir dues xarxes d’atenció sanitària (la de les Mútues i la del Sistema Públic de Salut) les mútues tenen tendència a considerar, en un percentatge important, com a Contingència Comuna la que és Professional, derivant a l’atenció del sistema públic un percentatge elevat de treballadors/es que haurien de ser ateses en els seus serveis (segons mana la llei). Això té tres conseqüències negatives immediates:

1.      Els treballadors/res cobren menys diners de subsidi de baixa (60% del sou des del 4art. dia de baixa en lloc del 75% des de el 1er. dia).

2.      El subsidi passa a  pagar-lo la SS en lloc de la Mútua, en els casos que aquesta no el gestioni  directament.

3.      L’atenció sanitària passa a ser coberta pel Sistema Públic de Salut en tots els casos.

Una altra conseqüència afegida és tot el procés administratiu i de inspecció mèdica que s’endega per part de les persones afectades en presentar reclamació de l’actuació de la mútua, amb la conseqüent despesa en recursos públics, tant humans com materials, sense conseqüències de responsabilitat per a les mútues.

La motivació per la que el Govern de l’Estat va decidir atorgar la gestió del subsidi de baixa laboral per contingència comuna a les mútues, va ser l’interès per rebaixar l’índex d’absentisme laboral (terme en el que mai ha hagut acord entre administració, patronals i sindicats), pensant que el Servei Públic de Salut era massa laxa i les mútues “posarien ordre”, rebaixant aquest índex d’absentisme (que, per cert, està per sota de l’índex dels països europeus més avançats). Però el cert és que, ja en dues ocasions, la SS ha hagut d’incrementar la quota de cotitzacions que transfereix a les mútues perquè la gestió de la IT per Contingència Comuna no els hi provoqui dèficit de gestió.

Malgrat que les mútues consoliden l’aprovació del seu pressupost amb els Pressupostos Generals de l’Estat i se sotmeten a una auditoria anual per part del Ministeri de Treball, recurrentment s’han anat descobrint greus irregularitats de gestió, abusos en els sous i blindatges d’acomiadament dels directius, el que ha portat al Ministeri de treball a haver que sotmetre a intervenció a alguna de les mútues importants, fixant incompatibilitats entre directius i familiars amb empreses muntades per contractar amb la mútua i en el Projecte de Llei de Pressupostos Generals de l’Estat pel 2011, legislar sobre els topes màxims en els sous dels directius (que estan molt per sobre dels sous de Directors Generals de Ministeri i Secretaris d’Estat), ja que els recursos que gestionen son quotes a la SS, o sigui diners públics (més de 8.000 milions € pel 2009).

En definitiva, les mútues d’accidents continuen existint (com “entitats sense ànim de lucre”) per l’enorme pressió del lobby empresarial per a:

–          Mantenir directament el control sobre la salut dels treballadors/res.

–          Controlar la gestió de milers de milions de diners públics.

–          Gaudir dels abusius sous dels directius.

–          Condicionar la xarxa d’atenció sanitària privada que té concertada.

Aquí deixem l’enllaç a l’Institut Sindical de Treball, Ambient i Salut,  dels Sindicat Comissions Obreres, amb dos apartats:

Val la pena fer un cop d’ull al Sistema de Reclamacions. Ens venen preguntes com Per què la ciutadania no podem tenir coneixement de quines són  aquestes reclamacions? De com es resolen, si és que ho fan?  De com es podrien fer-se servir per millorar el nostre Sistema de Salut? De si es promou i s’aprofita no tan sols com a reclamacions sinó com a coneixement? Parlem de transparència, de dades obertes, de col·laboració, de Servei Públic.

Toni Tuà Molinos i  Olga Fernàndez Quiroga