La xenofòbia, un perill per a la salut pública

Mai 23, 2011

Reprodueixo aquest escrit signat per professionals de la salut pública, desmentint les afirmacions que relacionen immigració amb rebrots de malalties infecciones.

El passat dia 13 de maig varem conèixer una notícia greu: el Sr. Pau Fernández Monllaó, jove president del Partit Popular a Tortosa i candidat a la llista municipal d’aquella ciutat, declarava públicament que el seu programa electoral promou la creació d’un “centre d’acollida i control de malalties de transmissió”  perquè, assegurava, “molts immigrants quan arriben aquí estan infectats amb tuberculosi, xarampió o malalties que a Espanya han estat eradicades, i hem de seguir un control per no incrementar el cost sanitari que poden suposar després”. I va seguir proposant que quan arribin els immigrants a la ciutat passin per un control sanitari previ per obtenir el padró.

D’ençà d’aleshores, l’han seguit les declaracions d’altres líders del PP, com la d’Alberto Fernández Díaz, a Barcelona, i la de la pròpia presidenta del PP a Catalunya, Alícia Sánchez Camacho, que s’hi va referir en campanya electoral a Salt, ciutat exemplar en els seus intents de ser un referent convivencial al nostre país, precisament per la gran diversitat de procedències dels seus habitants i per les solucions que entre tots intenten arbitrar.

A Badalona, Xavier Garcia Albiol ja fa temps que practica la mentida i la difamació sistemàtiques del col·lectiu dels “immigrants”, que identifica cada dos per tres amb la “delinqüència”.

Sorprèn encara el fet que cap dels alts líders estatals del PP ha corregit el tret, ni cap oficina de premsa d’aquest partit ha desdit res del que diuen alguns dels seus candidats catalans, de manera que podem concloure que es tracta d’un posicionament clar per part d’un partit que pot tenir una quota important de govern, a diferents nivells, a partir del proper dia 22 de maig, i molt sobretot a la resta d’Espanya. Estan formulant un avís contundent per al comú de la ciutadania, referit a la nostra salut i al futur del nostre estat del benestar, en la mesura que en puguin a arribar a ser administradors en algun grau.

En el terreny de la lluita partidària d’aquest convuls període electoral, en què la gent més poderosa hi acudeix amb els seus patrimonis i els seus guanys reforçats, mentre que la més vulnerable té en perill tot el que li pertoca (sou, habitatge, estalvis, prestacions socials), només alguns altres líders polítics (pocs, pel nostre gust) han situat la deriva del PP en la qualificació que li escau.

Com a professionals de la salut pública, i a partir dels nostres coneixements i experiència, del que passa també en altres indrets, i dels nostres posicionaments personals en favor d’una comunitat integrada en un mateix país que volem respectuós dels drets i deures humans i garantidor de l’estat del benestar per a tothom, considerem que la rellevància d’allò que es començà dient des de Tortosa, i que ha anat estenent-se per tot el país, com a laboratori del que, de ben segur, es traslladarà a tot l’Estat, suposa el trencament d’una frontera: és una fal·làcia parlar de la salut, el bé considerat més preuat per tots els ciutadans, com d’un perill públic quan es tracta de la dels “immigrants”, una cosa que, afirmem, és rotundament falsa, que es diu de mala fe, i que, qui la diu, no està ni  per l’equitat entre tota la població ni per solucionar els problemes reals de ningú, vingui d’on vingui. Foto: timbre sucio by  Bambo en Flickr

Una frontera que ha estat saltada sense cap vergonya, tot apel·lant a la visceralitat de la gent i afegint llenya al foc als problemes socials que avui ens afecten a tots plegats, causats per una organització salvatge de les finances i de l’economia de la qual la immensa majoria en patim les conseqüències..

No hi fa res, pel que sembla, que el balanç migratori, tan intens anys enrere, ja s’hagi aturat dràsticament, com correspon a la manca d’oportunitats laborals, i que pràcticament només el reagrupament familiar (una eina bàsica per a la integració i la salut mental i social dels col.lectius, i, doncs, de tota la societat) sigui el que avui es vagi acomodant i estabilitzant-nos demogràficament.

Les dades catalanes (IDESCAT et als)  i espanyoles (INE) sobre el perfil dels nouvinguts són ben concloents. Rescatem una breu ressenya d’aquestes darreres, referides al 2007 (quan la situació encara era a l’alça), contingudes a l’ Encuesta Nacional de Inmigrantes, realitzada al conjunt espanyol, que posa en relleu que la població immigrant és majoritàriament jove, un 72,3% de persones menor de 45 anys, un 20,4% entre els 45 i els 64  i un 6,9% de més de 65, amb més presència masculina que femenina (52% y 48%, respectivament) i amb un elevat nivell educatiu, superior globalment al de la població autòctona (una de cada dues persones havia completat els estudis de secundària i el 20,5% dels immigrants era titulat superior). L’enquesta recull també la seva àmplia diversitat cultural, social, religiosa i econòmica.

Calia que féssim aquesta introducció, abans d’entrar en allò que ens pertoca com a professionals, i que constitueix l’aval que ens permet parlar-ne públicament: essent com és de complex, avui, el món de les relacions humanes i, doncs, de la salut de les col.lectivitats, ens fixarem només en allò que començà aquest nou intent d’incendi de la convivència: s’ha  parlat de tuberculosi, xarampió o malalties que a Espanya han estat eradicades.

Sobre la primera d’elles sabem, per l’Agència de Salut Pública de Barcelona,   que “la tuberculosi, una malaltia que era d’elevada incidència a mitjans dels 90 a Catalunya, està disminuint de manera clara en aquesta dècada, sent a l’any 2009 un 60% més baixa que aleshores”.

Tot amb tot,  la tuberculosi és una malaltia bacteriana que es propaga més fàcilment, entre d’altres factors, pel fet de viure en entorns empobrits i insalubres, i és això el que ha d’ocupar els poders públics i els qui volen ser els nostres representants. Proposar i trobar-hi solucions.

Quant al xarampió, una malaltia inclosa en el calendari vacunal, manté una cobertura elevada per part de la població. Si en segueixen apareixent casos es deu, bé a que es produeix una  acumulació de persones susceptibles (la vacuna no és eficaç al 100%) o bé a que hi ha famílies que no volen vacunar els seus fills, cosa, per cert, que es dóna de manera  força més freqüent entre persones autòctones que entre les migrades recentment. Un rebrot del xarampió detectat cap al 2006 va tenir aquestes característiques.

Per tant, els nouvinguts que arriben al nostre país i que s’infecten de malalties víriques com ara el xarampió o d’altres pertanyen a col·lectius que no van ser vacunats en els seus països d’origen, que normalitzen la seva situació en ser aquí i que passen a trobar-se en la mateixa situació que la resta de ciutadans.

En el cas de les malalties suposadament eradicades, doncs, ni la tuberculosi ni el xarampió ho estan encara, ni a Catalunya ni a Espanya, i els “immigrants” que s’encomanen d’alguna d’elles ho fan pels mateixos motius que la població autòctona.

Sí que volem acabar, però, amb dues referències: la primera, coneguda fa pocs dies, i que, tot i que ha vingut a corroborar dades anteriors, ha impactat encara molta gent: es tracta del volum 31 de la col·lecció d’Estudis Socials de l’Obra Social de “la Caixa”   demostratiu que el balanç entre allò que els immigrants residents al nostre país aporten als indicadors de l’estat del benestar és ben superior als serveis socials (també sanitaris) de què gaudeixen.

La segona referència, referida directament al terreny de la salut, és la que ens donen diversos estudiosos, segons la qual els immigrants residents al conjunt d’Espanya, tenen millors indicadors de salut que la població general al seu país i practiquen una menor utilització dels serveis sanitaris que la població autòctona d’igual edat i sexe.

Les polítiques de salut tampoc han de considerar els immigrants com un col·lectiu homogeni, que no ho és, de la mateixa manera que no ho és tampoc la població dita autòctona, ni de bon tros, de manera que les polítiques s’han d’adreçar al conjunt de la població, independentment del seu lloc de naixement, de gènere o d’altres condicionants, i, a més, han de contemplar les necessitats específiques de grups de persones i de moments de la vida de cadascú en què ho necessitin.

És el paradigma de la lluita per la disminució de les desigualtats socials.

Resumint: ens pertoca establir i identificar la relació entre la salut de les persones i els seus determinants, com ara els estils de vida, la situació econòmica, la familiar, l’habitatge, les influències socials i comunitàries, les condicions laborals (i, sobretot, la falta de feina) i l’ús de serveis educatius, culturals i sanitaris.

Això és el que ens ha de permetre orientar les polítiques destinades a protegir la salut de la població, que som tots plegats. També, no caldria sinó, s’ha de tenir present el fenomen migratori. Naturalment.

Però de cap manera afegir a les seves condicions específiques la responsabilitat d’atemptar contra la salut de tota la comunitat.

Qui ho afirma ho fa amb dades que no són certes i, en conseqüència, tampoc ho son els arguments que se’n deriven. Menteix descaradament i comet una injustícia greu contra el conjunt de la població i, particularment, contra les persones que han vingut a viure i a treballar entre nosaltres perquè el nostre país els necessita. Tots en som ciutadans.

Catalunya, 18 de maig de 2011

JOSEP M. ARMENGOU I IGLÉSIAS, metge salubrista, soci de la SSPCB (Societat de Salut Pública de Catalunya i Balears)  i de la SESPAS; CARME BORRELL, metgessa CAPS (Centre d’Anàlisi i Programes Sanitaris); ELENA JORDI CASAS, metgessa de família; DAVIDE MALMUSI, metge especialista en Medicina Preventiva i Salut Pública; JOSEP MARTÍ VALLS, doctor en Medicina (membre del CAPS); JOANA MARTÍN BOCOS, infermera de salut comunitària;IRENE MOLINS TARANCÓN, fisioterapeuta infantil; ALBERT MONCADA RIBERA, psicòleg. Màster en Salut Pública; ANA NOVOA, metgessa especialista en salut pública. Màster i doctora; GLÒRIA PÉREZ, metgessa especialista en medicina preventiva i salut pública; ROSA PUIGPINÓS I RIERA, tècnica superior en salut pública; MAICA RODRÍGUEZ-SANZ  tècnica en salut pública; ANNA SCHIAFFINO RUBINAT, BSC, MPH; CARME VALLS LLOBET, metgessa,( CAPS)

La notícia a El periódico

Olga Fernández Quiroga


FUKUSHIMA: millor, actius avui que radio-actius demà

Abril 1, 2011

Una cosa són les catàstrofes naturals i una altra la cobdícia, les mentides i l’obscurantisme. Obvi. Lo primer no es pot evitar. Lo segon, és un atemptat envers les persones i no hauríem de permetre-ho.

Aquesta és la informació que us presento respecto a la radioactivitat de la mà d’algunes de les persones que més saben del tema. Gràcies per compartir-lo.

1.- L’accident nuclear de Fukushima i la salut

Helena Fuste, Josep Martí i Eduard Rodriguez Farré. Grup de Medi ambient i   Salut del Centre d’Anàlisi i Programes Sanitaris (CAPS)

L’Energia Nuclear genera de forma habitual una seqüència reiterada de fets: desinformació, incertesa, temor, conseqüències, i amb el temps, … oblit. Fins que un nou episodi en algun altre lloc del planeta, d’aquest planeta internament dinàmic ens recorda novament el descomunal error de la utilització d’una tecnologia extremadament perillosa , d’un risc inacceptable, nascuda per la guerra, dissenyada per produir plutoni, i utilitzada posteriorment per produir energia. En qualsevol cas una forma infinitament absurda i desaconsellable de produir vapor d’aigua per moure una turbina, perquè no ho oblidem, centrals nuclears i bombes es fonamenten en tecnologies similars i en un mateix fenomen: la fissió nuclear.

Hi ha desinformació perquè sistemàticament es produeix un intent d’amagar la magnitud del que esta passant, de minimitzar el risc. Sovint s’oculta en un primer moment no sols a les autoritats competents en la matèria, sinó també a la població per tal de no crear alarma en un situació completament alarmant.

En el gravíssim accident de Fukushima, a més, les autoritats han estat intentant amagar el risc i manifestant que la situació estava sota control, mentre helicòpters que volaven a 100 Km resultaven irradiats, o fins que el Comissari europeu de l’energia ha qualificat la situació d’apocalíptica.

Incertesa perquè és molt difícil saber què és el que realment esta passant en aquests reactors, donat que a partir d’un cert nivell de danys, s’inutilitzen els sistemes de registre. A més de la difícil predicció dels esdeveniments, que no presenten bons auguris, hi ha evidències que ens parlen de la gravetat del que està passant. Gravetat que en aquest moment es tradueix en efectes; 10 milions de persones, els habitants de Tokio ja han estat exposades a una radiació 10 cops superior a la anomenada normal.

Temor, perquè malgrat els argument i intents de desinformació que es donen respecte l’energia nuclear, hi ha una massa crítica de coneixement sobre la perillositat inacceptable d’aquesta tecnologia i del risc que comporta. Les bombes d’Hiroshima i Nagasaki, les proves nuclears, i els gravíssims accidents que s’han produït en centrals nuclears han generat suficient informació arreu del món.

Conseqüències, per que, tal i com s’ha demostrat en alguns accidents, hi handiverses situacions en les que els sistemes de control, seguretat i emergència van caient l’un darrera l’altre i no sols, com en aquest cas, per causes d’un terratrèmol i tsunami posterior , sinó també en condicions normals.

Desprès passa el temps, i l’oblit, inherent a l’espècie humana dilueix el record, mentre els poderosos lobbies nuclears amb forts interessos econòmics, que mai deixen d’existir, inicien novament el procés necessari per desenvolupar el seu perillós negoci. Malauradament, cap oblit pot canviar els fets. Recordem per exemple Txernobil; set milions de persones desplaçades, milers de kilòmetres quadrats de terres altament contaminades, un nombre de morts difícil de precisar, un increment d’un 27% de càncer de tiroides, (la única patologia que té traçabilitat) i danys en el material genètic de unes quantes generacions. Tot i això, per increïble que resulti, s’estan construint 2 noves centrals a Ucraïna.

Es pot estimar quina és la magnitud del risc?

Si ens restringim a l’ús estrictament civil, tot el cicle nuclear; l’extracció,

l’enriquiment d’urani, les centrals en el seu funcionament “normal”. La mineria, les centrals, el reprocessament, i d’altres, no han fet més que augmentar la radiació de fons, i per tant l’exposició de les diferents espècies vives del planeta, a les radiacions ionitzants. Aquest fet, produeix un enorme risc per a la salut i el medi ambient degut a la disseminació de radionúclids. Quan menys temps faci que ha aparegut una espècie en el procés de l’evolució,més gran és la seva vulnerabilitat, donat que haurà evolucionat amb una radiació de fons menor (fins fa 60 anys, la radiació de fons del planeta havia estat disminuint).

A una situació, ja inadmissible des de el punt de vista de la salut i de la   vulnerabilitat genètica, cal afegir el risc d’accidents. Tot i que en els darrers  anys, i especialment després de la llarga llista d’accidents produïts, s’ha invertit molt en seguretat, el risc no fa més que augmentar donat que les quasi 500 centrals nuclears que hi ha al planeta estan envellint progressivament. D’una banda, el risc de partida és similar, donat que la tecnologia és pràcticament la mateixa , però a aquest risc, cal sumar el que es deriva de l’envelliment i dels problemes que sol presentar qualsevol tecnologia. A més, els errors humans, les condicions del planeta, i l’amenaça del terrorisme, no fan més que incrementar aquesta situació.

Quins son els riscos mediambientals i per a la salut de l’accident de Fukushima? Com es difonen els radionúclids en el medi ambient i arriben a les comunitats humanes?

L’alliberament de grans quantitats de material radioactiu al medi ambient té  gravíssimes conseqüències per a la salut pública i el medi ambient. En el nucli d’un reactor es produeixen més de 60 contaminants radioactius de vida curta i de vida llarga .De forma directa per exposició, o indirecta, i degut a l’afinitat que presenten amb els essers vius de moltes de les substàncies radioactives emeses, augmentaran el risc de patir càncers i provocaran una depressió de la immunitat general de l’organisme.

La forma d’exposició pot ser directa, en el moment en que es produeix l’emissió de substàncies radioactives, o bé indirecta, per incorporació posterior mitjançant les cadenes tròfiques (alimentaries).

Les conseqüències de l’exposició directa o indirecta a elevades dosis de radioactivitat son el càncer, les alteracions gastrointestinals, afeccions a la medul·la òssia o dels aparells reproductors (infertilitat, malformacions..) i el debilitament del sistema immunològic. En els essers vius, més específicament, dependrà de diversos factors: de l’energia que portin aquestes radiacions, de la quantitat que arriba a un òrgan o teixit, de la seva capacitat de penetració, de les característiques de les cèl·lules, els teixits i la radiosensibilitat de l’ espècie, així com de la font de radiació i si aquesta és interna o externa. Finalment dependrà també de la vulnerabilitat, de la bioacumulació i de la forma de dispersió i de concentració en la biosfera

Els radionúclids introduïts a la biosfera estaran a més sotmesos a diversos factors ; geoquímics, meteorològics, aquàtics i biològics, que determinen la  seva dispersió i circulació per el medi. Poden recórrer grans distàncies des de el focus emissor. A aquests factors caldrà afegir aspectes com quantitat i característiques dels radionúclids disseminats, radiosensibilitat, bioacumulació i d’altres.

A més de l’exposició a les radiacions externes que pateixin els directament afectats, a més de l’exposició immediata a través de l’aire respirat, en el futur els efectes de l’accident de Fukushima es diferiran al llarg del temps i en futures generacions. degut a la transmissió a través de les cadenes tròfiques.

Aquesta serà la principal dispersió que s’incorporarà als humans amb els aliments.

Quins seran els danys produïts ?

En primer lloc, com ja hem comentat, els efectes de la radiació depenen de la radiosensibilitat de les diferents espècies en funció de la radiació de fons

existent en el moment de la seva aparició. A banda dels danys que es produiran en diferents organismes i ecosistemes, i que també acabaran arribant a les societats humanes, els propis humans estem entre les especies més recents, per tant, entre les espècies més sensibles a les radiacions.

En segon lloc, depèn de les dosis. L’exposició a dosis elevades produeix tot un seguit de canvis, com ara la mort cel·lular extensiva. També es     desencadenen factors que produeixen aberracions i ruptures cromosòmiques. Més difícil és definir una linearitat en dosis baixes, tot i això, hi ha un consens general en que no existeix una dosi umbral per sota de la qual no hi ha efectes per la salut, es a dir, no hi ha dosi sense efectes. En general, una exposició a substàncies radioactives, encara que sigui petita, es perillosa, especialment si es produeix de forma continua.

En tercer lloc depèn del tipus de partícules. Els danys poden ser més o menys greus segons la radiació emesa sigui alfa, beta o gamma. Cal senyalar que el Plutoni 239 que emet partícules alfa és més agressiu que el Cesi 137 i l’estronci 90 que emeten radiacions gamma i beta respectivament

En quart lloc, els efectes dependran de si la radiació es externa o interna. Quan la irradiació produïda arriba sols de forma externa, actua durant el temps que s’estigui en l’àrea d’exposició. En el cas de irradiació interna, és a dir, posterior a la inhalació o ingesta de partícules radioactives, aquestes actuen com focus d’emissors, i irradien teixits, òrgans i cèl·lules on el radionúclid estigui dipositat. Els efectes variaran en funció del temps que estigui el radionúclid a l’organisme, de la seva vida mitja biològica i del seu període radioactiu. Alguns contaminants podran acumular-se per inhalació en els pulmons, en els ganglis limfàtics, o en els ossos. Tots aquests òrgans aniran rebent radiació al llarg el temps.

En cinquè lloc, dependrà de la seva toxicitat.Algunes de les substàncies radioactives que s’emetran a l’atmosfera el Iode-131, l’estronci-90 el cesi-137 i el plutoni 239 son alguns dels contaminants més perjudicials per a la salut humana. L’afecció per iode és immediata, provoca mutacions en els gens i augmenta el risc de càncer, especialment de tiroides. El Cesi es diposita en els muscles, l’estronci es diposita en els ossos. Ambdues substàncies multipliquen la possibilitat de patir càncer d’ossos, de muscles o tumors cerebrals, entre altres patologies.

En sisè lloc dependrà de la seva vida mitja física– el temps necessari per tal que l’activitat d’una quantitat de radionúclid es redueixi a la meitat-. El Iode 131 té una vida mitja de 8 dies. El Cesi 137 té una vida mitja de 28 anys, l’Estronci 90 té una vida mitja de 30,17 anys, i el Plutoni 239 de 24.400 anys . També dependrà de la seva vida mitja biològica, és a dir , el temps en que la meitat de la massa d’un radionúclid incorporat a l’organisme s’elimina. Aquest és un valor mig que pot presentar certes variacions en funció de factors com l’edat, característiques personals i òrgans que han rebut la radiació.

En setè lloc dependrà de la seva dispersió en el medi (sòl, aire, aigua) i de la forma en que els radionúclids es concentrin al llarg de les cadenes tròfiques.

Donat els riscos associats a la contaminació per Iode, estronci i Cesi radioactius, els mecanismes de la seva transferència a la dieta son els més ben estudiats. S’incorporen als vegetals per penetració per les fulles o per absorció radicular. El Cesi es fixa millor en el sol, on s’absorbeix i s’acumula fàcilment. El Iode i l’Estronci son més mòbils . Les plantes que absorbeixin els contaminants poden contenir ja quantitats importants que seran ingerides i novament concentrades per animals herbívors. Des d’aquí, el pas a l’alimentació humana es preferentment el ramat boví que en general haurà acumulat els contaminants de forma considerable.

El Iode 131, a més de la seva absorció directe a través de l’aire respirat, i degut al seu curt període de desintegració, s’ha observat que la llet és el vector més important, i en menor mesura, els derivats làctics. Molts pocs dies desprès de la seva alliberació al medi es pot detectar la seva presència en la llet i en el tiroides boví i humà, des de on es convertirà en un focus emissor de radiació..

El Cesi 135 és soluble en aigua i extremadament tòxic en quantitats ínfimes. Desprès d’entrar a l’organisme es distribueix com el potassi, dipositant-se preferentment en els muscles .

L’estronci 90 es distribueix a l’organisme com el Calci, és a dir, s’incorpora als ossos, on es convertirà en un focus emissor, amb una vida mitja relativament llarga.

El Plutoni 239 és de les substàncies més tòxiques que es coneixen. Pot tenir múltiples efectes a diversos òrgans del cos. La seva vida mitja en el pulmó es de uns 300 dies, de 82 anys en el fetge, en ganglis limfàtics de 1500 a 2.800 dies, i seria de 200 anys en els ossos, en cas improbable que un irradiat per plutoni pogués arribar a aquesta edat.

D’altre banda, des de les aigües contaminades, aquestes substàncies poden arribar a les poblacions humanes, directament o bé quan les aigües de conques contaminades s’utilitzin per al reg. En aquest darrer cas, s’acumularan igualment o bé a les pastures, o bé en altres vegetals de la dieta. A partir d’aquí s’incorporaran als humans per ingestió directa o mitjançant els herbívors ingerits. També cal esmentar la bioacumulació a través de les cadenes alimentaries fluvials o marines, que poden acabar transferint radionúclids als humans i tenen una gran capacitat concentradora.

D’altre banda, algunes espècies presenten també una gran capacitat de concentració biològica que es un factor determinant per a la contaminació dels nivells tròfics superiors.

La situació produïda en el reactor 3, un dels dos amb el vas trencat a l’hora d’escriure aquest document, és encara molt més crítica, donat que el combustible utilitzat és una barreja de urani i plutoni. En aquesta situació, presumiblement, s’alliberarà plutoni-239 (MOX).

La catàstrofe qualificada de “improbable, impredictible i fins i tot impensable” per els partidaris de la industria nuclear, finalment s’ha produït. Estem assistint a un fet de importants conseqüències per a la salut d’aquesta i altres generacions. La forma d’obtenir energia “neta, rentable i segura” que alguns intenten vendre, ha produït ja molts i gravíssims accidents. Avui, en una situació definida com apocalíptica, un seguit de fusions al nucli de diversos reactors encara sentim veus que la defensen, malgrat els danys al medi ambient i a la salut de les persones que es faran sentir en aquesta i en properes generacions.

A més del necessari estalvi energètic, tenim alternatives energètiques suficients, a tot el món, però especialment en el nostre clima mediterrani, que hem de portar a la pràctica amb decisió i lideratge polític, per tal de poder anar tancant les centrals nuclears i així avançar en la protecció de la salut humana i del medi ambient.

2) Fukushima: un Chernobil a cámara lenta, en Sin Permiso. Eduard Rodríguez Farré y Salvador López Arnal

3) Viviendo con la radiactividad, incluido el gas radón, en el supositorio de Vicente Baos

4)  Riesgos radiactivos: unos mejores que otros   El gerente del mediado, de Sergio Minué y  Pensar. Esperar. Observar (sobre los riesgos radiológicos)

Olga Fernández Quiroga


Límit de 80 Km/h i velocitat variable per la millora de la salut i el medi Ambient

febrer 14, 2011

Avui, és tot un privilegi comptar de nou amb la firma del Dr. Josep Martí Valls, en Pep Martí entre nosaltres, inaugurant una nova categoria al bloc: el Medi Ambient com a important determinant de salut.

He tret aquestes dades de l’Informe del Medi Ambient i la Salut , elaborat pel Centre d’Anàlisi i Programes Sanitaris (CAPS) amb el suport del Consell Assessor pel Desenvolupament Sostenible (CADS) de la Generalitat de Catalunya, al novembre de 2010.

Es pot consultar tot l’informe als dos enllaços. En aquest Informe dèiem, com a conclusions d’aquest  tema i segons les experiències en varies ciutats europees que havíem consultat  i en l’Àrea Metropolitana de Barcelona, el següent:

Límit de velocitat a 80 Km/h.

–         Hi ha una millora de la qualitat de l’aire deguda a una reducció del consum de combustible i de les emissions dels contaminants primaris.

–         Hi ha una reducció del soroll.

–         Milloren les condicions de circulació (incrementa la fluïdesa) i la seguretat (disminueix el nombre i gravetat dels accidents).

–         Referent a la salut, la disminució dels nivells de contaminació impliquen un increment de l’esperança de vida de la població.

–         L’aplicació d’aquesta mesura sembla donar resultats positius, però ha de ser complementada amb d’altres.

–         Aquestes dades no són fàcilment extrapolables a altres regions i països ja que depenen de molts factors (el nombre de vehicles que circulen, el parc de vehicles (antiguitat, tipus de combustible, manteniment etc.).

–         L’eficàcia d’aquesta mesura podria justificar l’aplicació en d’altres poblacions de grans dimensions a Catalunya.

–         En altres països on s’ha aplicat la mateixa mesura, s’han aconseguit millores més destacables. A Rotterdam (Holanda), la disminució de les emissions de NOx procedents del trànsit va ser del 25% al 2005, fet que podria indicar, que encara es pot fer un esforç major en aquesta direcció.

Velocitat variable

–         La velocitat variable fa disminuir les congestions i millora la fluïdesa del trànsit (fet que evita les frenades i les arrencades on s’emeten gran part dels contaminants). En conseqüència, el consum de combustible disminueix,  així com les emissions de contaminants atmosfèrics amb el conseqüent benefici per a la salut.

–         La implementació no suposa una gran despesa econòmica i el sistema funciona de manera bastant autònoma un cop s’ha posat en marxa.

–         És molt important adaptar la integració de la informació segons les necessitats específiques de cada regió (meteorologia, densitat de trànsit, estat de les carreteres, etc.); quantes més dades s’avaluïn, més eficient serà la mesura.

–         Cal posar especial atenció en la durada dels trajectes, ja que s’ha vist que en forces casos pot incrementa-la.  S’hauria de procurar minimitzar aquest increment, i alhora fer entendre als conductors que els beneficis de la mesura ho mereixen.

–         Reducció evident dels accidents i de la seva gravetat.

–         S’aprecia una reducció del soroll.

–         Les polítiques d’informació i sensibilització sobre la mesura són importants per assegurar el bon funcionament de la mesura i obtenir el canvi de conducta dels usuaris tal i com s’ha produït en les zones d’aplicació a Europa i Estats Units.

–         La mesura pot comportar canvis indirectes en la conducció com per exemple la diferent utilització dels carrils.

Foto: Fidel Soler

Les dues mesures juntes

Ambdues mesures són interessants i efectives per a la reducció de la contaminació, la congestió, el soroll i els accidents. Com ja s’ha comentat, la limitació dels 80km/h disminueix les emissions, i aquest fet es deu més a la reducció de les altes velocitats que a la disminució de la congestió. Cal dir, però, que la velocitat variable aconsegueix reduir més la congestió i augmentar la fluïdesa (i per tant redueix més la contaminació associada a les parades i arrencades i a les baixes velocitats). Seria interessant establir una velocitat mínima permesa que contempli l’òptim d’eficiència dels combustibles. L’aplicació de la velocitat variable sobre la limitació de 80km/h (és a dir, la suma de les dues mesures), implica uns resultats millors tal i com s’està fent a la C-31 i la C-32. El mateix model es podria estendre a altres zones de l’Àrea Metropolitana de Barcelona.

Cap de les dues mesures aplicades a l’Àrea Metropolitana de Barcelona van ser ben acollides per la població a diferència d’altres països. El desconeixement dels motius de la mesura i la sensació d’ésser tan sols una mesura recaptatòria en podrien ser la causa. Per això semblen necessàries campanyes informatives més eficients que aprofundeixin en els motius de les mesures i persegueixin un objectiu real de sensibilització per la millora de la salut i el medi.

En conclusió, veient les bones pràctiques de moltes ciutats d’Europa i Amèrica  que varem revisar en el citat informe,  creiem que la decisió presa pel actual govern de Catalunya, a més de ser un error des del punt de vista de l’ evidència científica, és també un error polític, doncs no ajuda gens, al contrari, a la necessària  educació ciutadana en aquest tema, imprescindible per fer front als interessos econòmics d’uns quants i a l’ opinió de gent ignorant i frívola que el que defensen és  la llibertat absoluta de corre per les carreteres i el dret a matar per accident o lentament per contaminació.

J. Martí Valls. Grup de Medi i Salut del CAPS

Altres enllaços

Declaració de la Sociedad Española de Salud Pública y Administración Sanitaria (SESPAS)

Declaració de la Sociedad Española de Epidemiología (SEE)

Declaració de la Societat de Salut Pública de Catalunya i Balears (SSPCB)

Article a El país


Grip i calma: un grup sanitari virtual davant la grip A (2009-2010)

Setembre 6, 2010

Aquesta és la nostra entrada número 50 i ho volem celebrar reproduint l’últim post de la iniciativa grip i calma, tal com han fet molts altres blocs.

Afegim el nostre agraïment a l’excel•lent treball realitzat (amb Rafa Bravo al capdavant per la iniciativa) i, com diuen ells mateixos, esperant que només sigui el tancament del primer episodi i que el segon i següents els puguem escriure amb guions nous que no hagin de posar sentit comú on hauria d’haver-ne. Almenys és el que desitjo.

A la primavera i l’estiu de 2009, les notícies dels mitjans de comunicació sobre l’anomenada grip A eren cada dia que passava més freqüents, alarmistes i aclaparadores. L’escenari que es pintava era gairebé dantesc i les previsions de les autoritats sanitàries apuntaven una pandèmia que trauria la vida de moltes desenes de milers de persones a tot el món.

No obstant això, ja a l’agost de 2009 es podia presumir que el desenvolupament de la pandèmia a la tardor-hivern boreal seria com el que havia tingut lloc durant l’hivern a l’hemisferi sud (Argentina, Austràlia, Xile, Nova Zelanda, Uruguai i altres països ) i en els últims mesos de la primavera en l’hemisferi nord (Canadà, Estats. Units, Mèxic i altres països). Tant les dades epidemiològiques publicades, com la nostra percepció en el dia a dia, anaven demostrant que la morbiditat i la mortalitat per grip A eren menors fins i tot que les que corresponien a una epidèmia gripal estacional habitual. Aquest comportament benigne contrastava enormement amb el de les autoritats sanitàries, els diversos i correlatius plans de contingència (diferents per a cada comunitat autònoma) causaven un important impacte en l’organització dels serveis i en el cost sanitari, a més d’augmentar l’alarma social. De fet, a les consultes d’atenció primària es percebia un estat creixent d’inquietud de la població. Exemples com consultes sobre l’avortament voluntari per evitar danys amb l’epidèmia de grip o joves espantats per l’aparent especial susceptibilitat d’aquests al “nou” virus, no eren rars a les consultes de medicina i infermeria.

Moguts pel caire que estaven adquirint els esdeveniments, diversos professionals de l’àmbit de la sanitat espanyola (metges de capçalera, pediatres, farmacèutics, residents de Medicina de Família, estudiants de Medicina i altres) l’únic denominador comú era l’edició de blocs i pàgines web, varem decidir prendre cartes en l’assumpte i agrupar-nos per tal de buscar, analitzar, elaborar i difondre informació rigorosa i veraç sobre la pandèmia de grip A i sobre una resposta més prudent i científica a oferir.

El moviment va començar a mitjan d’agost de 2009 i va quallar amb el nom, emblema i resum de “gripeycalma”, ja que el que es pretenia era posar, davant la grip A, tranquil•litat a la població i els professionals. El treball es va dur a terme de forma coordinada utilitzant noves tecnologies de comunicació en xarxa, la qual cosa constitueix una experiència innovadora i potser única al nostre país. Com a producte inicial del treball realitzat, es va difondre a l’uníson, tal dia com avui, en tots els blocs participants en la iniciativa, un comunicat en el qual s’analitzava la situació epidemiològica i es proposaven una sèrie de consells dirigits a la ciutadania. Així mateix, es va crear un bloc ( (Gripe A: ante todo mucha calma) que va servir com a plataforma comuna del moviment, des d’on es van anar posant a disposició de tots nous documents (propostes d’organització, preguntes i respostes), amb traduccions a diversos idiomes i en diferents formats (vídeo, presentació, fulls de divulgació, etc).

El ressò a la iniciativa va ser immediat i intens. S’hi van sumar més blocs, tant de professionals sanitaris com de població general interessada en la salut, fins arribar gairebé als 200, i la pàgina del grup va tenir, en només 3 mesos, unes 80.000 visites. I, efectivament, en la pràctica es va aconseguir transmetre per la Xarxa, a través de les comunitats virtuals, el missatge que es buscava davant la grip A, de calma i tranquil•litat, d’assossec i racionalitat, tant a la població com als propis professionals sanitaris. L’impacta va arribar fins i tot a les autoritats, que van moderar la seva resposta.

El final de la història es pot escriure i de fet l’estem escrivint al cap d’un any del naixement de la iniciativa. La grip A va tenir el seu pic de major incidència a mitjans de novembre de 2009 i ha estat una grip suau, amb escàs impacte en morbiditat i mortalitat. La crida a la calma tenia doncs fonament científic i a poc a poc es va anar mostrant que els escenaris apocalíptics no tenien raó de ser. Només esperem que l’experiència d’aquesta pandèmia serveixi per millorar i gestionar, de forma més eficient i ponderada, crisis futures, evitant, en la mesura de les possibilitats, caure en un consum desmesurat de recursos – que sempre implica deixar d’atendre altres problemes – i en una desproporcionada onada de pànic col•lectiu.

Aquest text tanca el primer episodi de la unió temporal de blocs i pàgines de professionals sanitaris i d’altres relacionats amb la salut a la Xarxa. Moltes gràcies a tots els que han col•laborat d’una o altra forma i als que han vist i sentit a gripeycalma com el que és: una iniciativa professional que ha buscat anar més enllà de les nostres consultes i llocs de treball. Només hem pretès portar un missatge de sentit comú i alhora científic a la població i als professionals sanitaris, comunicar el nostre saber i entendre sobre un problema de salut, en aquest cas davant la grip A. Gràcies al treball de molts i al poder que ens ofereixen les noves tecnologies de la informació, es pot dir que ho hem aconseguit.
Unió temporal de blocs (UTB) Grip i Calma

Els links que hem publicat a e-Criterium sobre el tema
Grip porcina i altres pandèmies
Anomenar la grip: A/porcina/H1N1/nova…
Grip porcina i altres pandèmies
Olga Fernández Quiroga


Publicacions en Dempeus

Juny 17, 2010

Ja estan disponibles al Web de Dempeus, les ponències de la Jornada “no al Co-Repagament: equitat i Salut Pública”, del passat 10 de juny.

També han publicat un resum de la Jornada, la Declaració de Barcelona sobre el copagament en català, català i anglès, fotos i un dossier de premsa. Molt bona feina.

Olga Fernández Quiroga


Jornada no al co-repagament:equitat i salut pública

Mai 20, 2010

Dempeus per la Salut Pública i la Federación de Asociaciones para la Defensa de la Sanidad, amb el suport i la col•laboració del Grup de Recerca de Desigualtats en Salut Greds-Emconet, de la Universitat Pompeu Fabra, organitzen aquesta Jornada el proper dia 10 de juny a les 18:30, a l’Auditori d’ ELISAVA Escola Superior de Disseny, al cor de Barcelona, la Rambla, 30-32. Tractaran el tema des de diverses perspectives: econòmiques, socials i polítiques, amb la participació de moltes entitats.

Podeu veure el programa, descarregar-lo i consular els documents que ens proposen, a Dempeus
Quin relax anar d’assistent!
Olga Fernánde Quiroga


La Salut pública i les desigualtats socials

febrer 6, 2010

Llegeixo en el bloc salud pública y algo más, tres interessants entrades sobre desigualtats socials en salut a la Comunitat de Madrid, escrites pel  metge salubrista, Javier Segura del Pozo. M’agrada la manera com aborda el tema, a partir d’aspectes molt concrets, començant pel més recent: el confort climàtic, paisatge i vegetació i la línia de la pobresa.

Molt resumides, algunes conclusions: la línia de la pobresa, diu, segueix el clàssic patró

“… espacial nord / sud de diferencial social i sanitària (en aquest cas respecte a la distribució de la mortalitat per districtes). És a dir, que les zones amb més taxes de mortalitat se situaven a la perifèria sud de la ciutat, eminentment proletària (…) I les que tenen millors indicadors estan situades a la zona d’assentament de l’aristocràcia i la burgesia (.. .) una relació entre el lloc de residència, la posició social i el risc de morir … ”

La de paisatge i vegetació, parla de la importància de la planificació del sòl, de l’higienisme i la convivència amb la natura. Llegint-lo, em vénen a la memòria dues associacions: Ildefons Cerdà, el seu projecte de l’Eixample barceloní i la seva total falta de reconeixement que ara,100 anys després, intentem pal·liaramb la celebració de l’any Cerdà a Catalunya; l’altra associació es refereix a les normes de construcció de la República espanyola, particularment pel que fa a les escoles. Prefereixo no fer comparacions sobre els conceptes que s’apliquen ara.

La tercera entrada es refereix al confort climàtic, classificant zones fresques de clima suau i zones de clima molt càlid. Una aplicació pràctica: l’impacte sobre la salut de les onades de calor i el disseny de plans de prevenció per a futures intervencions, que haurà d’incidir més o menys sobre determinades zones de la ciutat

Serveixi aquesta entrada al bloc per a dir que a e-Criterium la salut implica molt més que el sistema sanitari i que salut pública i salut comunitària tenen un important paper per definir polítiques públiques que treballin a favor de l’equitat, la qual cosa passa per tenir en compte aquestes i altres desigualtats socials.

Foto: 2910 Madrid Calle Alcalá por druidabruxux de Flickr sota llicència CC

Olga Fernández Quiroga