PERSPECTIVES DE DONES

Març 24, 2011

Ja que la meva desconnexió digital durant aquest mes, dedicada al tancament de la web e-Criterium, m’ha impedit celebrar el dia internacional de les dones, aprofito la iniciativa de Dones en xarxa que titulen: “Envia’ns el teu post sobre el 8 de març”, per fer-ho, amb un  resum extret del meu treball clínic amb grups de dones.

Com altres vegades en aquest bloc, agraeixo la iniciativa.

Els noms són ficticis, però les històries són reals.

Són un grup de dones de més de 60 anys. És la 5 ª sessió de grup a la qual acudeixen. Ja han creat una dinàmica de grup pròpia i saben que poden parlar de tot el que desitgin.

No hi ha un tema fixat, però avui es centren en les seves vivències com a àvies. Totes ho són i cada una, per a sorpresa i admiració de la resta del grup, explica una manera diferent de viure-ho.

Foto: Fidel Soler Cervera

Carme, està jubilada des de fa poc temps i es dedica al que sempre va desitjar: no fer res. O almenys això diu, perquè el seu “no fer res”, significa que pot estirar-se a prendre el sol a la terrassa, però després col·labora activament en l’Associació de veïns, viatja amb el seu marit quan poden, llegeix, va al cinema, queda amb les seves amigues per parlar … etc. i què fa amb el seu rol d’àvia?. Té una néta a la qual tracta habitualment: a vegades la va a buscar a l’escola, la convida a berenar, a estar amb ella un cap setmana, a veure una pel·lícula … té molt clar que és ella la que tria. I gaudeix amb això, la qual cosa no treu que si la seva filla té un compromís en algun moment i ella està disponible, l’ajudi, però Carme explica al les seves companyes que una cosa és la relació amb la seva filla i una altra amb la seva néta. I aquesta ella la construeix amb molt plaer, molta llibertat i sense les responsabilitats que tenia a la criança dels seus fills. Li encanta.

Maria, ha tingut una vida molt dura. Va aprendre a llegir i a escriure als seus 50 anys. El seu marit la maltractava, i la va abandonar amb els fills petits. Va seguir sola. Avui viu amb l’ajut dels serveis socials. Té fills i s’ocupa dels seus néts. Fa poc, una filla que es traslladava a viure en una urbanització fora de Barcelona, ​​li va proposar anar a viure amb ella, el gendre i els dos fills. A Maria no li convencia gaire, però no s’atreveix a dir que no i, seguint els consells de les seves companyes de grup, accepta anar “de prova”, sense abandonar el seu pis a Barcelona. De seguida s’adona del que li esperava: fer-se càrrec de la casa, dels néts, portar-los a l’escola al poble, anar-los a buscar i fins i tot quedar-se amb ells alguns caps de setmana en que la seva filla i el seu gendre marxaven. Maria, amb el suport del grup, diu no. La filla s’enfada molt. No li parla. La considera una “desagraïda”.

Encarna, s’encarrega dels seus néts, als quals va a buscar cada dia a l’escola. És feliç amb això. Ho necessita, tot i que reconeix que gairebé no té vida pròpia i no vol imaginar què serà d’ella quan no la necessiten. El grup li planteja dues qüestions: què és necessitar i què és voler? Per què ella necessita que la necessitin?

Pepita, també s’encarrega dels seus néts, però no ho té tan clar com la seva companya Encarna. Ella sent que és una obligació. De vegades li ve de gust i de vegades no, perquè no sempre es troba bé o perquè també li agradaria fer altres coses. Però creu que els seus fills ho necessiten i ella ho ha de fer. Tota la seva vida ha actuat així. El grup la interroga sobre la seva certesa respecte al “deure”.

Rosa, li passa el mateix que a Pepita, però s’hi afegeixen les baralles amb el seu marit que li retreu la seva poca disponibilitat per a ell. Ella creu que es deu als seus fills i no entén els retrets del marit. El grup li retorna la qüestió de les seves relacions de parella. S’obre un interrogant.

Montse, aporta una precisió: ella també té aquesta obligació amb els seus néts i ho fa, però creu que és mentida que sigui per una necessitat dels seus fills: tenen els seus treballs, els seus bons cotxes, les seves sortides de cap de setmana a restaurants i es pregunta  si és ella qui està finançant el tren de vida dels seus fills. Per què l’hi demanen? Per què calla i es sotmet? Per  què i per a qui aquest sacrifici?.

Júlia, és vídua i cada dia s’aixeca d’hora, va a casa del seu fill per fer-se càrrec dels seus dos néts, dels quals té cura la majoria de dies de la setmana. Els dies que té lliures no sap què fer. Es queixa que la seva nora no l’hi ho agraeix molt. Li ha cridat l’atenció el plantejament de la Montse. El grup comença a preguntar sobre els seus gustos. Júlia es queda estupefacta. No imaginava que hagueren a la seva ciutat tantes coses per fer… ni que a ella li interessessin. També hi ha la queixa per la manca d’agraïment, però resulta que ve de lluny …

Hi ha cinc noms més, cinc perspectives noves. El grup segueix. Les preguntes es multipliquen. Les perspectives s’obren…

Olga Fernández Quiroga

 

Anuncis

Com exercir la medicina i sobreviure en l’intent

Desembre 19, 2010

El dimecres, 1 de desembre, a Barcelona, la Professora Jenny Firth-Cohen va parlar de “Com exercir la medicina i sobreviure a l’intent” que és una petita variació sobre el títol d’un llibre seu de recent publicació. Firth-Cohen és una psicòloga líder en l’estudi de l’impacte de la pràctica assistencial en la salut dels propis metges, sobretot en allò que fa referència a trastorns mentals i addiccions a substàncies tòxiques, inclosos els fàrmacs. Aquests problemes mereixen cada cop més atenció. Ja s’entén que no es tracta només de l’agressió destructiva sobre la pròpia vida del metge sinó de les repercussions potencialment molt negatives que els problemes de salut dels metges acaben tenint sobre la salut de la població atesa. No és, per tant, casualitat que Firth-Jones hagi estat novament convidada pel Col•legi de metges de Barcelona que, juntament amb els altres Col•legis de metges catalans, varen crear la Fundació Galatea , específicament dirigida a tractar metges amb problemes i a actuar per prevenir-ne l’aparició. La Fundació Galatea treballa en estreta relació amb el programa RETORN, del Col•legi Oficial d’Infermeria de Barcelona, que fa una feina similar en l’entorn d’infermeria.

Firth-Cohen va parlar del rol de les institucions d’atenció a la salut, és a dir els hospitals i els centres de salut, en la creació de estres i de malestar que acaben contribuint molt el desencadenament d’alteracions mentals importants. Però, a la vegada, insistia en que “management matters”, és a dir, que la gestió és important. Ha fet diversos estudis empírics en els que demostra que certs models de gestió s’associen a més patologia mental i addiccions que d’altres. També ha demostrat com la patologia mental en els metges s’associa a que les institucions on treballen presentin un lideratge defectuós i una rotació creixent de llits (malgrat ella mateixa ens recorda que l’augment de rotació i la disminució de l’estada mitja és un fet que, per altres raons, ja no tornarà mai a ser com era fa només 10 o 15 anys) i que permetin característiques de treball on coexisteixen la tolerància a la manca d’hores de son i un mal disseny dels llocs de treball.

Aquí teniu una entrevista de la secció de la Vanguardia, “la contra”, feta pel periodista LLuis Amiguet amb el títol “Nada te hace más fuerte que admitir tu debilidad” .

Oriol Ramis


Salut mental a Gaza

Setembre 8, 2010

Us recomano el visionat d’aquest vídeo emés al programa de TV3 “una altra mirada” i titulat “ON GAZA’S MIND. En la Ment de Gaza. Malauradamente sols estarà visible fins al 14 de setembre.
Foto by Vilseskogen en flickr
Pensar en Gaza, lloc on falta de tot i les persones pateixen per tot, i apropar-se als patiments psíquics, ja valdria la pena, però fixeu-vos com parlen els nens, fixeu-vos en les dones, en l’estigma social de la bogeria i al final del segon vídeo (compte que està dividit en dues parts) llegiu la situació de la gent que surt al documental.

Felicitats al director, Carles de la Encarnación i guionista Arantza Diez i a les institucions que han col•laborat en el projecte SALUT MENTAL COMUNITÀRIA amb GAZA: la Fundació Congrés Català de Salut Mental (FCCSM), el Departament de Relacions Internacionals de la Diputació de Barcelona i l’Ajuntament de Barcelona

Ja és temps d’afegir en aquest bloc una nova categoria: la salut mental. Aquí també en tenim de què parlar. Ho farem.

Olga Fernàndez Quiroga
Foto by Vilseskogen en flickr


Amb Garzón

Mai 17, 2010

Amb Garzón i el que representa. No és la primera vegada que en aquest bloc de participació ciutadana en salut, escric sobre el tema de la guerra civil. Ho faig ara de nou, per sumar-me a les veus que utilitzant tant mitjans digitals com analògics, volem fer arribar al jutge Garzón la nostra solidaritat en l’àmbit personal i el nostre suport en la causa que va instruir per investigar els crims del franquisme

Hauria de quedar clar per a tot el país, simplement escoltant les discussions, els apassionaments, la intensitat de les emocions, que no es pot passar pàgina sense haver-la llegit abans, que ja no podem esperar molt més per airejar, per aclarir, per afrontar aquest passat nostre, perquè realment sigui passat i passi, circuli, perquè sinó el tindrem sempre aquí, estancat, en el fons, i disposat a sortir a la més lleu remoguda. I com més temps passi, més pudor, més nauseabund ens semblarà. I més mal ens farà.

Vull dir-ho especialment des d’aquest lloc, de participació ciutadana acotat a l’àmbit de la salut, però formant part de la societat que té com a objectiu fer de la democràcia una tasca quotidiana, un anar construint dia rere dia. La democràcia com una construcció de la ciutadania. Per això considero aquest suport un acte democràtic.

A més, voldria afegir, per la part que em pertoca com a professional de la salut mental, que em concedeixo certa autoritat, resultat del treball de recerca que vaig tenir la oportunitat de fer sobre els efectes psicològics de la guerra i la postguerra a la població actual. Tota la població. I que jo sàpiga, a diferència d’altres països on sí que s’han habilitat espais en els serveis públics de salut per tractar aquests efectes (a les persones que pateixen aquests efectes), aquí encara està pendent.

Podeu consultar les dos parts del treball a slideshare

Olga Fernández Quiroga


El professor Manuel Castells, la crisi, la vida i la salut

Octubre 23, 2009

Invitació de la Fundació Cipriano García a la conferència del professor Manuel Castells amb el títol Hi ha vida desprès de la crisis?.  La seva resposta: un sí acompanyat d’una pregunta: quina vida?.

Interessants  els discursos que no es tanquen amb una única resposta, sinó que obren altres preguntes, de manera que sempre puguem avançar en el coneixement.

I intel·ligent la alternativa que proposa al capitalisme: no un anti/capitalisme sinó un a-capitalisme : ni viure per treballar ni treballar per a viure. Viure per viure, amb la qual cosa continuem tenint preguntes obertes: i això què és? I a més surt d’ aquest discurs a favor/ en contra, on l’eix sobre el que girem, continua essent el capitalisme.
Manel Castells conferencia
Però què faig parlant en aquest bloc de participació i salut, de una conferència sobre la crisi?

1.- Perquè  és un plaer escoltar  discursos intel·ligents i això sempre és saludable, a la vegada que exerceixo la participació

2.- Perquè vull ressaltar una de les coses que va dir sobre el mercat. A més d’oferta i demanda, el mercat també és càlcul emocional, i  què és el càlcul emocional?. Doncs, per exemple, moments d’eufòria i depressió de la gent, o sigui que els mercats poden estar regulats per la percepció que té la gent i no per la realitat i aquesta percepció es fa realitat. La percepció crea la realitat. O sigui que la realitat no existeix.

Estem en una economia virtual que no existeix, que ningú sap què és, però que funciona com a realitat, provocant conseqüències doloroses per a molts.

El tema resulta molt estimulant per a desenvolupar des de diverses perspectives i la que em correspon en aquest bloc serveix per relacionar-ho amb un mecanisme de la bogeria conegut com al·lucinació, on el subjecte sent la seva percepció com a real. I se m’acudeix pensar, com a exemple, en la anorèxia i els centres sanitaris habilitats per el seu tractament, en els que resulta molt fàcil realitzar un diagnòstic fix i igual per a tothom: anorèxia i punt, sense distingir que és molt diferent quant la persona, en general una dona, li diu al professional sanitari: “no em veig al mirall” i aquest, escolta que es veu malament, grossa, o sigui que està parlant  mitjançant una metàfora. En efecte, pot ser així en un funcionament neuròtic, però si el funcionament és psicòtic, la frase és literal: no es veu. No té imatge. I el tractament , per descomptat, ha de ser molt diferent.

Mai se sap cap a on pot portar una conferència del professor  Castells…

Olga Fernández Quiroga