De repagaments que incrementen la despesa sanitària

Novembre 2, 2010

Publiquem aquesta opinió en e-Criterium i ens sembla prou interessant com per dedicar aquest post.

Es tracta d’un estudi del The New England Journal of Medicine, del 28 de gener de 2010 que també podeu trobar traduït en Dempeus , en el que es demostren dues coses bàsiques:

(1) que la introducció del repagament en les visites d’atenció primària, entre els pacients majors de 65 anys, pot tenir efectes adversos per a la salut
(2) que incrementa la despesa total en assistència sanitària.

La primera conclusió ja l’havíem sentit, però la segona gairebé resulta un oxímoron: un repagament dilapidador. Què passa?: Doncs que les visites en atenció primària disminueixen, especialment en zones amb gent més pobra, però els ingressos hospitalaris pugen, fet que traduït en termes estrictament econòmics (i això en salut no existeix) ve a suposar que la despesa hospitalària puja més del doble que l’estalvi pel repagament.

Suposo que serveix de poc relacionar una per una totes les conseqüències previsiblement negatives que pot provocar la introducció de qualsevol mesura, de manera fragmentària, en un sistema, perquè no es tracta de mesures tècniques, econòmiques o d’estalvi, com es presenten, sinó que formen part d’una idea general que no s’explica clarament, però si creguéssim que es tracta d’una mesura tècnica, els ciutadans hauríem d’exigir a les nostres institucions que pensin i tinguin en compte que la realitat en la qual volen influir, en aquest cas el sistema de salut, actua com una matriu amb molts paràmetres, alguns evidents i altres no tant, però que hi són i tard o d’hora deixaran de ser latents i sortiran.

Podrien aquestes autoritats utilitzar els mitjans a la seva disposició per presentar-nos les possibles conseqüències que han previst que pugui causar la seva decisió? Per la seva credibilitat, que també és al nostra, per la transparència i sobretot, per la nostra salut.

I per compensar el haver parlat en “estrictes termes econòmics”, vull finalitzar amb la resposta enviada e-Critèrium per Carme, com a professional:

“… el resultat de l’article basat en estudis als EUA em sembla lògic. Jo també he pensat algunes vegades que l’efecte “dissuasori” del copagament pot afectar el grau de malaltia, de manera que quan el pacient va al servei mèdic necessiti una atenció molt més gran, incloent la despesa econòmica. Segurament els gestors de l’ambulatori han presentat una millora de les xifres als seus gerents. Si com és molt possible, aquests gerents, no tenen cap relació amb els de l’hospital o servei que ha atès les complicacions del pacient, seran felicitats pels caps. El malalt, però estarà molt més feble i per tant amb més risc de no poder tirar endavant. En aquest context no només la despesa en economia sanitària, sinó social, pot ser alt … “

Un altre paràmetre de la matriu.

Olga Fernández Quiroga


Re-pagament, culpa i ideologia (II)

Juliol 4, 2010

He llegit molt i cosa força variada sobre el re-pagament sanitari: polítics, periodistes, professionals sanitaris, argumentacions des de diverses perspectives a favor i en contra, moltes molt en raonades i moltes tremendament tergiversants.
M’agradaria avui, precisar la ideologia que hi ha darrere d’aquesta idea, presentada com una simple qüestió tècnica, del re-pagament sanitari, és a dir el pagament directe, per part dels usuaris, al moment d’utilitzar un servei, ja que és evident que el sistema sanitari el paguem entre tots.

Un dels principals arguments a favor, va ser el de la recaptació, veure post Re-Pagament i culpa (I), aconseguir més diners, encara que aviat va quedar bastant desprestigiat: regulació, equitat i sobretot cost d’implantació, així que l’argument estrella va passar a ser el de regular la demanda. La terminologia utilitzada és economicista, la qual cosa no implica cap desprestigi en si mateixa, si no fos perquè no estem parlant de vendre cargols. La demanda i per tant, el consum, és l’eix del nostre sistema de mercat, però molt aviat comprovem, per a la nostra desgràcia, que consumir la salut és el contrari de consum.

O sigui que regular la demanda vol dir imposar un càstig a la població
(Ai, com em recorda el gos de Paulov i els seus experiments conductistes!),en aquest cas pagar, perquè no “demani tant”, perquè es conscienciï que “la salut no és gratis”. I jo que penso, suposo que innocentment, que la gent quan emmalaltim, encara que sigui una simple grip, som molt i molt conscients que la salut no és gratis.

S’ha d’educar el ciutadà irresponsable i res millor de fer-ho amb el tòpic de premi i càstig. Aquesta és la ideologia.

Sota l’excusa d’exercir la responsabilitat, es declara immediatament la culpabilitat de la gent, atribuint-li “la responsabilitat” de la sostenibilitat del sistema. I com sol dir J.J. Millás en les seves cròniques, què diables vol dir sostenibilitat en termes de salut de la població? Qui és la gent?

Que jo sàpiga només hi ha dos/tres circuits en què l’usuari/pacient, decideix pel seu compte:

– El metge de família / infermeria: pel que sembla hi anem per res. Si la gent va al metge és perquè li passa alguna cosa, i el que li passa a cadascú té a veure amb la subjectivitat de cadascú. I si per a A, tenir 37 de febre no és res, per a B, pot significar un terratrèmol, per molt que el manual o el protocol digui que 37 no és febre.

– Urgències hospitalàries, a on anem, com qui va de vacances. Un clàssic. Es culpa a la població de les mancances de l’Assistència Primària. I si va a urgències en lloc d’anar al consultori d’Atenció Primària, és perquè aquest ha estat el circuit que se li ha dit fins ara. Si se n’instaura un altre de millor, que passa necessàriament per millorar l’Atenció Primària, la ciutadania ho adoptarà. És per això que les urgències hospitalàries actuen com una mena de servei d’assistència primària.

Si parlem de responsabilitat, no parlem de culpa, parlem de responsabilitat de tots els subjectes de participació, és a dir, tota la societat. Compartida. De la culpa, hi ha una part, la que acusa, que se n’exclou. Aquesta és la ideologia. Aquí deixa de funcionar allò del sistema de salut com una creació col•lectiva i amb rols intercanviables.

Com a ciutadans tenim tota la responsabilitat. Triar els nostres polítics que al seu torn defineixen un model de sanitat i que elegeixen els gestors sanitaris. Tenim la responsabilitat de participar més enllà de la papereta de votació, en el sistema, amb totes les modalitats que se’ns presenten. I exigir transparència i que cadascú compleixi amb la seva part de responsabilitat.

Com a usuaris / pacients, també tenim una part de responsabilitat, la que fa a la pròpia salut, en la mesura que podem. Hi ha factors inconscients, mediambientals, alimentaris, de desigualtats diverses en què podem intervenir només en part.

Les altres responsabilitats específiques corresponen a professionals sanitaris, empleats, gestors i polítics.

I sí, és clar que hi ha usuaris / pacients irresponsables, però en el mateix percentatge que gestors irresponsables, professionals irresponsables, polítics irresponsables, empleats irresponsables i periodistes irresponsables.

Si parlem de responsabilitat, parlem de didàctica, de pedagogia, explicant que la sanitat, el sistema sanitari, es paga amb els impostos, parlem de què són els impostos, quines classes d’impostos, com es recapten, què són els pressupostos de l’Estat, com es reparteixen, com es gasten, com, quan i a qui se li apugen impostos … però sense tenir la posició del saber, aquesta posició ideològica que surti del sector que surti sempre implica la idea d’una ciutadania infantilitzada, sotmesa i sempre culpable. Just el contrari d’una ciutadania responsable.

L’últim article de la sèrie, serà un llistat amb tot el que es podria fer. Totes, aportacions ciutadanes.

Olga Fernández Quiroga


Publicacions en Dempeus

Juny 17, 2010

Ja estan disponibles al Web de Dempeus, les ponències de la Jornada “no al Co-Repagament: equitat i Salut Pública”, del passat 10 de juny.

També han publicat un resum de la Jornada, la Declaració de Barcelona sobre el copagament en català, català i anglès, fotos i un dossier de premsa. Molt bona feina.

Olga Fernández Quiroga


Re-pagament i culpa (I)

Juny 8, 2010

La Ministra Jiménez que sí i que no, la Consellera Geli de la Generalitat, que sí, el President Montilla que millor racionalitzar, el Col.legi de Metges de Catalunya, amb el seu President ViIlardell, que sí, Duran-Lleida, President d’Unió Democràtica de Catalunya que sí, Izquierda Unida i ICV-EUiA que no, el President del Cercle d’Economia, Salvador Alemany, que sí …
A mi m’agradaria un debat seriós, argumentat, raonat, amb participació de la ciutadania, així que aquí van algunes cosetes al respecte, agafades aquí i allà, barrejades i, com sempre, subjectives.

(1) Per què no es fa aquest debat, i ara parlo de Catalunya, als Consells de Salut?

(2) Antonio Villafaina en saludyotrascosasdelcomer, li dedica dos posts, llistant una sèrie d’idees per fer abans del re-pagament, com són: solucionar la demanda generada pel sistema, abordar d’una vegada la despesa, ús i finançament de medicaments, actuar sobre la medicalització i el màrqueting, sobre les compres de productes i serveis sanitaris i fins i tot esmenta l’acompliment de la jornada laboral.

(3) Algunes d’aquestes coses, ja eren mencionades a l’informe Vilardell1 de l’any 2005, nom pel qual es coneix el grup de prestigiosos experts, creat a Catalunya per elaborar un informe sobre la racionalització i finançament de la despesa sanitària, com la que es pot llegir en l’apartat Pagament directe per part dels usuaris: “…la imposició de copagaments no hauria de respondre a objectius de recaptació, sinó de regulació de la demanda…” Ok. Comencem doncs per la demanda “iatrogènica”. Deixem per un altre post l’anàlisi de la suposada demanda de la gent.

(4) I dic Vilardell 1 perquè hi ha Vilardell 2, segons informa el diari El Periódico, suggerint que potser aquest segon informe no s’ha fet públic perquè a diferència del primer, no exigeix el consens dels participants. Habemus dissens. Faig constar que aquest informe, de fer-se públic, hauria d’estar en el pack necessari per fer aquesta discussió ciutadana i aprofito per posar aquí això de la transparència.
Per cert m’alegra que el diari utilitzi el terme re-pagament.

(5) ) Aportant el meu granet de sorra, faig una enquesta d’urgència en el meu entorn i el resultat és que tothom va al metge perquè creu que ho necessita…llevat el meu amic Pau, que està desitjant la implantació d’aquesta mesura per una raó: enamorat de la seva metgessa de família, aprofita qualsevol motiu per anar-hi, encara que desprès se senti culpable, així és que ara està feliç pensant que el re-pagament li permetrà anar a veure-la totes les vegades que vulgui i la seva inventiva li permeti. I sense culpa!.

El meu amic no sap que una de les mesures de l’informe Vilardell, és identificar els usuaris que fan mal ús del sistema. I renyar-los. I reconvertir-los. I jo no li vull xafar la seva alegria, perquè de totes, totes, que donarà el perfil d’usuari irresponsable i demandant.

Que consti que quan vaig posar el títol no sabia allò d’en Pau, més aviat pensava en tants anys i anys de martiri ciutadà, amb allò de “visiti el seu metge”: res de medicar-se vostè mateix, res de remeis de l’àvia, res de quedar-se uns quants dies al llit a l’època dels refredats, amb un brou calentet, gaudint del deixar-se cuidar … bé, estimats i estimades, que abans érem una gent “taujà” per no anar al metge i ara som uns irresponsables demandants i neocapitalistes per anar-hi. Amb el que costa treure’ns la culpa de sobre!

Seguim parlant, presencialment, a la jornada del dijous dia 10 organitzada per Dempeus, la Federación de Asociaciones en Defensa de la Sanidad Pública i el Grup de Recerca en Desigualtats en Salut Greds-Emcomet, de l’Universitat Pompeu Fabra, amb aquest programa, ja definitiu.

Foto: Attac España

Olga Fernández Quiroga


Jornada no al co-repagament:equitat i salut pública

Mai 20, 2010

Dempeus per la Salut Pública i la Federación de Asociaciones para la Defensa de la Sanidad, amb el suport i la col•laboració del Grup de Recerca de Desigualtats en Salut Greds-Emconet, de la Universitat Pompeu Fabra, organitzen aquesta Jornada el proper dia 10 de juny a les 18:30, a l’Auditori d’ ELISAVA Escola Superior de Disseny, al cor de Barcelona, la Rambla, 30-32. Tractaran el tema des de diverses perspectives: econòmiques, socials i polítiques, amb la participació de moltes entitats.

Podeu veure el programa, descarregar-lo i consular els documents que ens proposen, a Dempeus
Quin relax anar d’assistent!
Olga Fernánde Quiroga


He trobat la paraula!

Març 6, 2010

En un post anterior, qüestionava la utilització que fem de la paraula Co-pagament, (Institut d’Estudis Catalans, prefix que significa ‘ensems amb’, ‘en comú’),  per referir-nos al pagament, per part dels usuaris, de determinats serveis sanitaris, i em semblava que podia ser un eufemisme (mot o locució d’expressió suau, atenuada, en lloc d’un de dur, inconvenient o desplaent)  demanant què us semblava. No vaig obtenir cap resposta digital, però sí alguna en el vis a vis i amb valor afegit. Trio la que em va facilitar el meu estimat Roger Bernat: re-pagament, ( prefix que indica duplicació o repetició), perquè sembla que expressa el que realment volem dir i volen dir

Si pot semblar  que això és una simple qüestió de llenguatge, us puc assegurar que no ho és. El llenguatge, allò simbòlic, és la característica que ens fa éssers humans, amb tots els avantatges i desavantatges que suposa respecte a les altres espècies del planeta, les úniques que coneixem de moment, i per tant ens “con-forma”. És diferent pensar i dir  “pago amb” que “torno a pagar”, en l’accepció de duplicació o repetició.

normalidad.gif
Us explico: si considero, que sí que ho faig, que les institucions són aquelles construccions col·lectives que hem pensat i creat els subjectes que formem una societat per tal d’organitzar-nos, jo formo part d’aquestes institucions i són   responsabilitat meva. Són meves i dels milers de persones que com jo les hem construïdes de la manera que ens ha semblat millor. Hi ha gent que fa una feina de gestió, altres treballen com a professionals/empleats i tots les utilitzem i col·laborem en el seu finançament, per tant quan jo dic que co-pago, m’estic posant en una posició escindida, impossible de sostenir i amb perill que surti, juntament amb tots els que utilitzem aquest  terme, en alguna de les classificacions de malalties mentals del DSM-V, el Manual de Trastorns Psicopatològics que està fent la American Psychiatric Association, i del qual ja parlarem. Per què? Doncs perquè no puc pagar amb mi mateixa, i no trobo qui pot ser aquest “Co”. I vet aquí que apareix la paraula que em torna la tranquil·litat mental i ciutadana (subjectiva i col·lectiva): re-pagament.

A més de la meva salut mental, m’ho miro des de la perspectiva ciutadana: tenim la possibilitat de reservar els eufemismes per a aquelles ocasions en què triem expressar una idea de manera suau i decorosa, però ningú ens obliga a substituir-la, utilitzar-la i fer-la nostra, renunciant a la seva expressió franca i recta. I aquí estem.

Potser trobi alguna paraula encara més adient; mentrestant agafo aquesta, que deixo a la vostra disposició, per si també la voleu adoptar.

Olga Fernández Quiroga

PS: Gràcies Roger. M’has estalviat unes quantes sessions amb el psicoanalista, i això mereix una convidada.