Jornada no al co-repagament:equitat i salut pública

Mai 20, 2010

Dempeus per la Salut Pública i la Federación de Asociaciones para la Defensa de la Sanidad, amb el suport i la col•laboració del Grup de Recerca de Desigualtats en Salut Greds-Emconet, de la Universitat Pompeu Fabra, organitzen aquesta Jornada el proper dia 10 de juny a les 18:30, a l’Auditori d’ ELISAVA Escola Superior de Disseny, al cor de Barcelona, la Rambla, 30-32. Tractaran el tema des de diverses perspectives: econòmiques, socials i polítiques, amb la participació de moltes entitats.

Podeu veure el programa, descarregar-lo i consular els documents que ens proposen, a Dempeus
Quin relax anar d’assistent!
Olga Fernánde Quiroga

Anuncis

He trobat la paraula!

Març 6, 2010

En un post anterior, qüestionava la utilització que fem de la paraula Co-pagament, (Institut d’Estudis Catalans, prefix que significa ‘ensems amb’, ‘en comú’),  per referir-nos al pagament, per part dels usuaris, de determinats serveis sanitaris, i em semblava que podia ser un eufemisme (mot o locució d’expressió suau, atenuada, en lloc d’un de dur, inconvenient o desplaent)  demanant què us semblava. No vaig obtenir cap resposta digital, però sí alguna en el vis a vis i amb valor afegit. Trio la que em va facilitar el meu estimat Roger Bernat: re-pagament, ( prefix que indica duplicació o repetició), perquè sembla que expressa el que realment volem dir i volen dir

Si pot semblar  que això és una simple qüestió de llenguatge, us puc assegurar que no ho és. El llenguatge, allò simbòlic, és la característica que ens fa éssers humans, amb tots els avantatges i desavantatges que suposa respecte a les altres espècies del planeta, les úniques que coneixem de moment, i per tant ens “con-forma”. És diferent pensar i dir  “pago amb” que “torno a pagar”, en l’accepció de duplicació o repetició.

normalidad.gif
Us explico: si considero, que sí que ho faig, que les institucions són aquelles construccions col·lectives que hem pensat i creat els subjectes que formem una societat per tal d’organitzar-nos, jo formo part d’aquestes institucions i són   responsabilitat meva. Són meves i dels milers de persones que com jo les hem construïdes de la manera que ens ha semblat millor. Hi ha gent que fa una feina de gestió, altres treballen com a professionals/empleats i tots les utilitzem i col·laborem en el seu finançament, per tant quan jo dic que co-pago, m’estic posant en una posició escindida, impossible de sostenir i amb perill que surti, juntament amb tots els que utilitzem aquest  terme, en alguna de les classificacions de malalties mentals del DSM-V, el Manual de Trastorns Psicopatològics que està fent la American Psychiatric Association, i del qual ja parlarem. Per què? Doncs perquè no puc pagar amb mi mateixa, i no trobo qui pot ser aquest “Co”. I vet aquí que apareix la paraula que em torna la tranquil·litat mental i ciutadana (subjectiva i col·lectiva): re-pagament.

A més de la meva salut mental, m’ho miro des de la perspectiva ciutadana: tenim la possibilitat de reservar els eufemismes per a aquelles ocasions en què triem expressar una idea de manera suau i decorosa, però ningú ens obliga a substituir-la, utilitzar-la i fer-la nostra, renunciant a la seva expressió franca i recta. I aquí estem.

Potser trobi alguna paraula encara més adient; mentrestant agafo aquesta, que deixo a la vostra disposició, per si també la voleu adoptar.

Olga Fernández Quiroga

PS: Gràcies Roger. M’has estalviat unes quantes sessions amb el psicoanalista, i això mereix una convidada.