Infermeria rural

Setembre 12, 2010

Pilar Álvarez, Pili. Infermera. 16 anys en la consulta local de Candín de Ancares, poble rural i terme municipal del Valle de Ancares a León.

Les coses han canviat molt. Població envellida, amb una mitjana de 70 anys, principalment dones i vídues. De 500-300 cartilles actualment i a l’hivern, la gent marxa uns mesos. Això pot repercutir en la freqüència del servei.

Fa any i mig que varem aconseguir que hi hagués consulta d’infermeria cada dia. Van començar amb dos dies, després tres i ara venim diàriament metge i infermera. Evitem que la gent es desplaci 20 quilòmetres.

Es defineix a si mateixa, amb un gran somriure, com una “infermera de poble”. Què és?

Anar als domicilis, atendre la gent en el seu medi, a casa seva. La gent és molt agraïda. Molt respectuosa. Es posen contents. M’expliquen coses. És com una relació familiar. Parlem. Més enllà de la tècnica o utilitzant la tècnica com a excusa, parlem. Els prenc la tensió i aprofiten per explicar coses. M’expliquen la seva vida, els seus problemes. Hi ha necessitat de parlar.

Té una teoria sobre això.

La gent s’ha despagat de l’església i s’ha acostat al sanitari. En comptes de confessar … parlen amb el metge o la infermera.
Ho relaciono amb les depressions. Abans sortien, es reunien, parlaven. Hi havia molta relació comunitària, fins i tot en els treballs: recollir l’herba, “majar”. Es compartia molt. Ara s’ha perdut. S’enganxen a la tele i estan sols. Menys mal que ens fan cas i surten a passejar. La ruta del colesterol en diem.

També es posen tristos quan han d’abandonar el poble. Quan mor l’home, la dona es queda fins que pot, però a l’inrevés no. Les dones romanen, els homes es van amb el fills o a una residència.

Quan hi ha alguna malaltia, les dones ho assimilen millor. Elles tenen cura dels seus malalts: marits, mares, sogres o altres familiars. Són les cuidadores principals.

Com m’agrada tant la meva feina li trobo poques coses negatives: els hiverns, que de vegades són durs i de vegades la manca de temps, encara que sé que, comparats amb les ciutats, som privilegiats, però sempre em fa pena deixar la consulta despenjada quan hi ha alguna reunió. M’agrada anar amb calma.

Pel que fa a les patologies més prevalents, potser els colesterols, les hipertensions, una mica de diabetis. No hi ha malalties respiratòries, com a la zona minera del centre de salut. Pocs problemes digestius, pocs càncers de mama.

La relació amb el metge és bona. Cadascú té les seves funcions. Ens respectem, comentem els historials dels pacients, col•laborem. És cert que en aquest entorn si hi hagués una relació problemàtica seria molt dur, però si és bona, és estupenda.

Parlem d’altres temes: la infermeria comunitària, el Sistema Sanitari, la Primària i l’hospitalària

La salut comunitària és un tema pendent. Al centre de salut fem tallers sobre patologies determinades o sobre problemes socials, però aquí encara no. Espero preparar algun taller de memòria juntament amb la assistent social.

El sistema sanitari? A més de les retallades, em preocupen dos temes: les llistes d’espera i la gestió.

Les llistes d’espera no van més enllà de 6 mesos. Saps per què?. Perquè no es donen cites més enllà d’aquests 6 mesos. És el que desprestigia i deteriora la sanitat pública. Hauria d’haver un equip per el més urgent i un altre per lo de cada dia.

Han fet un hospital comarcal nou però amb poques llits més i la població s’ha incrementat. Manca de personal. Cardiologia, trauma, ginecologia, cirurgia. La gent no pot estar 8 mesos amb dolor d’esquena o amb una hèrnia. Ho solucionen anant a la privada. Si hi ha un tumor o alguna cosa urgent, sí que és ràpid i s’ocupa la Seguretat Social.

Escolto companyes d’hospitalària dir que els hi han enviat màquines que no poden utilitzar perquè no hi ha personal. Com a exemple es podria dir que no serviria de res tenir 4 aparells de radiologia si només hi ha 3 radiòlegs.

És també un problema de gestió. Els gestors han de gestionar. Crec que si la Sanitat estigués gestionada per gestors, aniria millor, independentment que hagués direccions mèdiques, direccions d’infermeria … .. etc. Em fa ràbia, perquè són qüestions que es podrien solucionar bastant bé.

Nosaltres a primària, a dia d’avui, tenim els recursos que necessitem i quan ens cal material, si està justificat, m’ho concedeixen sense cap tipus de problema.

Olga Fernández Quiroga

Anuncis

Salut i medicina rural: una crònica en vacances.

Setembre 28, 2009

La Vall de Ancares, a la comarca berciana de  León, fronterera per un costat amb la província de Lugo, a Galícia i per l’altre amb  Astúries, que agrupa a 10 pedanies. Candín és el terme municipal de la Vall de Ancares , amb alguns pobles on viuen 2-3 persones. Paisatge extraordinari, aire pur, tranquil·litat  i pau, excel·lent gastronomia, festes d’estiu, gent amable i amistosa i si es desitja, també hi ha vida nocturna de bars, jocs de cartes, fer-la petar, una bona elecció per les vacances, el relax i per què no? per viure i treballar mitjançant la xarxa.

Candín, com a terme municipal, és la seu de l’Ajuntament i en una de les seves sales, Luis, metge rural passa consulta de dilluns a divendres. També hi ha una infermera, Pili.

Candín_1

 

Luis té assignades unes 400 persones, amb un perfil que vindria a ser: més grans de 75 anys, majoritàriament dones, vídues i que viuen soles. La zona mèdica que li correspon coincideix amb l’administrativa de l’Ajuntament de Candín. És així habitualment. La consulta està adscrita al centre de salut de Fabero, antiga zona minera i a uns  20 kilòmetres per carretera de muntanya.

 Amablement, accepta contestar a les meves preguntes.

 El millor de la medicina rural?: Practicar una medicina de família.

 Pot dedicar el temps que consideri necessari per a cada pacient, escoltar-los, anar a visitar-los a casa, conèixer la família, saber com viuen, prendre un cafè i, de pas, atendre a altres membres de la família que no tenia previst.

És altre concepte del temps, on la proximitat i el tracte directe, composen una figura de metge més enllà de quelcom que els cura: gestiona tràmits burocràtics, escolta els seus problemes, coordina els tractaments directament amb els especialistes hospitalaris des de la consulta ( al menys amb els especialistes que col·laboren, perquè no tots ho fan i aquí ja ens trobem amb la  massificació).

Els seus pacients li consulten problemes i dubtes de qualsevol tipus. El metge és depositari de la seva confiança en moltes decisions personals i la seva paraula s’accepta sense qüestionaments. Per en Luis, això, suposa una avantatja, a diferència de les ciutats, on la gent pot qüestionar més els diagnòstics del seu metge.

A més els seus pacients no s’enfaden si s’ha d’anar a una urgència i han d’esperar. La vivència del temps és diferent de les ciutats.

 Hi ha més avantatges : el bon contacte amb la farmàcia, a 200 metres. Una trucada al farmacèutic, Manuel, o a l’inversa, aclareix qualsevol dubte de immediat.

 I les desavantatges? : la manca de mitjans diagnòstics.

  Al centre de salut, no hi ha ecògrafs, ni raigs X. I el problema de les llistes d’espera amb els especialistes, que pot trigar 4-5 mesos.

 Un problema professional?: realitzar guàrdies i consultes sense descans. Quasi 36 hores seguides . Més cansament, malhumor… repercuteix en la atenció als seus pacients.

 Un de laboral?: potser els trasllats sense cotxe d’empresa. Utilitza el seu vehicle particular amb uns pagaments que no cobreixen les despeses mínimes de quilometratge

  Major prevalença de malalties?

 – Problemes traumatològics : malucs, genolls, osteoporosi, mal d’esquena. La avançada edat dels seus pacients, una possible explicació.

– Problemes reumatològics: artrosi, artritis.

– Colesterol, hipertensió

– Algun tractament contra la depressió i insomni, possiblement equivalent al mitjà urbà.

 I menor prevalença?

 La baixa incidència de càncers  i de demències (molt baixa). I aquestes quan es donen, avancen molt lentament. Dada important donada la població, que destaca per la seva longevitat. Gent de 85 anys o més que venen caminant 3 kilòmetres per arribar a la consulta, que mantenen el seu propi hort i a la que li funciona perfectament el cap. Perquè?. Un bon projecte de investigació. Potser el clima, la alimentació…

 I la diferenciació per gènere?

 En les dones, la osteoporosi. Certa depressió, deguda a la solitud. Dificultat per acceptar que ja no poden atendre tot el que atenien abans. És causa d’una certa malenconia, tristesa, sense cristal·litzar en un depressió. Potser aquí hi hagi una diferència respecte a les ciutats.

I cóm viu un metge rural la relació amb  la industria farmacèutica?

 El Dr. Rubio, pensa que la  pressió s’ha traslladat a les farmàcies, per a induir la compra entre  un i altre medicament. O segueix en hospitalària amb els especialistes, en altes esferes, els estudis interessats…etc.

En primària, diu, no existeix, donat que prescriu genèrics o por principi actiu i és el farmacèutic, en aquest cas, qui proporciona la marca. Ho viu com una pèrdua de la potestat de dispensació. No afecta a la medicina rural, però indubtablement és un canvi.

  I les malalties” mediàtiques”?

 En concret, em refereixo a la grip H1N1 i a la VPH( Virus del Papil·loma Humà). No se sent pressionat. Sobre el VPH, pràcticament no té pacients en edat de vacunació  i respecte a la grip H1N1, s’està pensant si recomanarà o no la vacunació.

Els seus pacients seguiran la seva prescripció sense qüestionaments.

El Servicio de Salud de la Comunidad de Castilla y León ( SACYL: Sanidad Castilla Y León), també manté concerts amb clíniques privades per a la atenció hospitalària.

 Olga Fernández Quiroga

Candín,  agost de 2009