De repagaments que incrementen la despesa sanitària

Novembre 2, 2010

Publiquem aquesta opinió en e-Criterium i ens sembla prou interessant com per dedicar aquest post.

Es tracta d’un estudi del The New England Journal of Medicine, del 28 de gener de 2010 que també podeu trobar traduït en Dempeus , en el que es demostren dues coses bàsiques:

(1) que la introducció del repagament en les visites d’atenció primària, entre els pacients majors de 65 anys, pot tenir efectes adversos per a la salut
(2) que incrementa la despesa total en assistència sanitària.

La primera conclusió ja l’havíem sentit, però la segona gairebé resulta un oxímoron: un repagament dilapidador. Què passa?: Doncs que les visites en atenció primària disminueixen, especialment en zones amb gent més pobra, però els ingressos hospitalaris pugen, fet que traduït en termes estrictament econòmics (i això en salut no existeix) ve a suposar que la despesa hospitalària puja més del doble que l’estalvi pel repagament.

Suposo que serveix de poc relacionar una per una totes les conseqüències previsiblement negatives que pot provocar la introducció de qualsevol mesura, de manera fragmentària, en un sistema, perquè no es tracta de mesures tècniques, econòmiques o d’estalvi, com es presenten, sinó que formen part d’una idea general que no s’explica clarament, però si creguéssim que es tracta d’una mesura tècnica, els ciutadans hauríem d’exigir a les nostres institucions que pensin i tinguin en compte que la realitat en la qual volen influir, en aquest cas el sistema de salut, actua com una matriu amb molts paràmetres, alguns evidents i altres no tant, però que hi són i tard o d’hora deixaran de ser latents i sortiran.

Podrien aquestes autoritats utilitzar els mitjans a la seva disposició per presentar-nos les possibles conseqüències que han previst que pugui causar la seva decisió? Per la seva credibilitat, que també és al nostra, per la transparència i sobretot, per la nostra salut.

I per compensar el haver parlat en “estrictes termes econòmics”, vull finalitzar amb la resposta enviada e-Critèrium per Carme, com a professional:

“… el resultat de l’article basat en estudis als EUA em sembla lògic. Jo també he pensat algunes vegades que l’efecte “dissuasori” del copagament pot afectar el grau de malaltia, de manera que quan el pacient va al servei mèdic necessiti una atenció molt més gran, incloent la despesa econòmica. Segurament els gestors de l’ambulatori han presentat una millora de les xifres als seus gerents. Si com és molt possible, aquests gerents, no tenen cap relació amb els de l’hospital o servei que ha atès les complicacions del pacient, seran felicitats pels caps. El malalt, però estarà molt més feble i per tant amb més risc de no poder tirar endavant. En aquest context no només la despesa en economia sanitària, sinó social, pot ser alt … “

Un altre paràmetre de la matriu.

Olga Fernández Quiroga

Anuncis

Els partits polítics i les seves propostes en política sanitària

Octubre 19, 2010

Els companys del FOCAP (Fòrum Català d’Atenció Primària), van organitzar un acte perquè els diferents grups polítics parlessin de les propostes sobre política sanitària i atenció primària en salut.
Com que disposem al menys de dos resums, os remeto al del propi FOCAP i al del bloc de DEMPEUS

Respecte a la pregunta que vaig fer sobre participació ciutadana en salut, ja sigui per manca de temps (alguns) i altres perquè no tenien ni la més mínima idea del que els hi parlava, van dir poca cosa. Cert que amb un minut els hi era impossible contestar totes les preguntes, per això van prometre enviar les seves respostes, ja el.laborades i amb tot el temps a la seva disposició, al Web del FOCAP. Ho esperem amb moltes ganes i en quan estiguin disponibles comentem més àmpliament, tot esperant que ens diguin com es plantegen aquesta participació ciutadana

Sigui com sigui, ens agrada molt que la societat civil convoqui els seus representants polítics per dialogar sobre les seves propostes i esperem i desitgem que es facin multitud d’actes com aquest, en formats delimitats per poder aprofundir en temes concrets. Nosaltres escoltarem, dialogarem i presentarem dubtes i preguntes tot esperant també que desprès puguem tornar a convocar-los per poder parlar del que s’ha fet. Aquest és un aspecte crucial de la participació: retre comptes.

Per cert que al Web del FOCAP, anuncien un altre acte: La sostenibilitat del model català de salut a debat. És el moment del Big Bang? a Alumini, de l’Universitat de Barcelona

Olga Fernández Quiroga


Protocols

Octubre 8, 2010

Entenc que són normes que ajuden els professionals a seguir unes pautes generals, que compleixen una funció important per a tranquil•litat de metges i pacients, però quan es converteixen en cotilles en què tot el món ha d’entrar, perden tot el seu valor i ja no se sap per a què serveixen, ni si beneficien ningú. El més gran perjudicat és el pacient que se sent tractat no com una persona singular i única, fins i tot en la vivència de la mateixa malaltia, sinó com un conjunt de símptomes que s’han d’ajustar al que diu una norma. Mal assumpte, pensava fa una estona, en llegir el darrer comentari escrit al nostre web i titulat los protocolos acabarán con nosotros.

I em va venir al cap un desig, demanda, prec, il•lusió: tenir un metge de família que exerceixi com a tal,a manera del que es descriu en un altre comentari, la meva metgessa de família, una amiga??? , que coordini, que conegui les nostres circumstàncies, que ens consideri més que un cor o un úter espatllat. Algú que faci de mediador entre tant especialista i tanta malaltia resistent a protocol•litzar-se. Quin relax suposaria per als especialistes! però sobretot quina felicitat per als pacients.!
Em pregunto, com el pacient del post,: què fer …?

Olga Fernández Quiroga
Foto by Paul http://www.freedigitalphotos.net/


Re-pagament, culpa i ideologia (II)

Juliol 4, 2010

He llegit molt i cosa força variada sobre el re-pagament sanitari: polítics, periodistes, professionals sanitaris, argumentacions des de diverses perspectives a favor i en contra, moltes molt en raonades i moltes tremendament tergiversants.
M’agradaria avui, precisar la ideologia que hi ha darrere d’aquesta idea, presentada com una simple qüestió tècnica, del re-pagament sanitari, és a dir el pagament directe, per part dels usuaris, al moment d’utilitzar un servei, ja que és evident que el sistema sanitari el paguem entre tots.

Un dels principals arguments a favor, va ser el de la recaptació, veure post Re-Pagament i culpa (I), aconseguir més diners, encara que aviat va quedar bastant desprestigiat: regulació, equitat i sobretot cost d’implantació, així que l’argument estrella va passar a ser el de regular la demanda. La terminologia utilitzada és economicista, la qual cosa no implica cap desprestigi en si mateixa, si no fos perquè no estem parlant de vendre cargols. La demanda i per tant, el consum, és l’eix del nostre sistema de mercat, però molt aviat comprovem, per a la nostra desgràcia, que consumir la salut és el contrari de consum.

O sigui que regular la demanda vol dir imposar un càstig a la població
(Ai, com em recorda el gos de Paulov i els seus experiments conductistes!),en aquest cas pagar, perquè no “demani tant”, perquè es conscienciï que “la salut no és gratis”. I jo que penso, suposo que innocentment, que la gent quan emmalaltim, encara que sigui una simple grip, som molt i molt conscients que la salut no és gratis.

S’ha d’educar el ciutadà irresponsable i res millor de fer-ho amb el tòpic de premi i càstig. Aquesta és la ideologia.

Sota l’excusa d’exercir la responsabilitat, es declara immediatament la culpabilitat de la gent, atribuint-li “la responsabilitat” de la sostenibilitat del sistema. I com sol dir J.J. Millás en les seves cròniques, què diables vol dir sostenibilitat en termes de salut de la població? Qui és la gent?

Que jo sàpiga només hi ha dos/tres circuits en què l’usuari/pacient, decideix pel seu compte:

– El metge de família / infermeria: pel que sembla hi anem per res. Si la gent va al metge és perquè li passa alguna cosa, i el que li passa a cadascú té a veure amb la subjectivitat de cadascú. I si per a A, tenir 37 de febre no és res, per a B, pot significar un terratrèmol, per molt que el manual o el protocol digui que 37 no és febre.

– Urgències hospitalàries, a on anem, com qui va de vacances. Un clàssic. Es culpa a la població de les mancances de l’Assistència Primària. I si va a urgències en lloc d’anar al consultori d’Atenció Primària, és perquè aquest ha estat el circuit que se li ha dit fins ara. Si se n’instaura un altre de millor, que passa necessàriament per millorar l’Atenció Primària, la ciutadania ho adoptarà. És per això que les urgències hospitalàries actuen com una mena de servei d’assistència primària.

Si parlem de responsabilitat, no parlem de culpa, parlem de responsabilitat de tots els subjectes de participació, és a dir, tota la societat. Compartida. De la culpa, hi ha una part, la que acusa, que se n’exclou. Aquesta és la ideologia. Aquí deixa de funcionar allò del sistema de salut com una creació col•lectiva i amb rols intercanviables.

Com a ciutadans tenim tota la responsabilitat. Triar els nostres polítics que al seu torn defineixen un model de sanitat i que elegeixen els gestors sanitaris. Tenim la responsabilitat de participar més enllà de la papereta de votació, en el sistema, amb totes les modalitats que se’ns presenten. I exigir transparència i que cadascú compleixi amb la seva part de responsabilitat.

Com a usuaris / pacients, també tenim una part de responsabilitat, la que fa a la pròpia salut, en la mesura que podem. Hi ha factors inconscients, mediambientals, alimentaris, de desigualtats diverses en què podem intervenir només en part.

Les altres responsabilitats específiques corresponen a professionals sanitaris, empleats, gestors i polítics.

I sí, és clar que hi ha usuaris / pacients irresponsables, però en el mateix percentatge que gestors irresponsables, professionals irresponsables, polítics irresponsables, empleats irresponsables i periodistes irresponsables.

Si parlem de responsabilitat, parlem de didàctica, de pedagogia, explicant que la sanitat, el sistema sanitari, es paga amb els impostos, parlem de què són els impostos, quines classes d’impostos, com es recapten, què són els pressupostos de l’Estat, com es reparteixen, com es gasten, com, quan i a qui se li apugen impostos … però sense tenir la posició del saber, aquesta posició ideològica que surti del sector que surti sempre implica la idea d’una ciutadania infantilitzada, sotmesa i sempre culpable. Just el contrari d’una ciutadania responsable.

L’últim article de la sèrie, serà un llistat amb tot el que es podria fer. Totes, aportacions ciutadanes.

Olga Fernández Quiroga


Pallasso de família…digui’m

Juny 11, 2010

Estem en un Centre d’Atenció Primària (CAP a Catalunya), acompanyant al metge Fèlix Heras, pallasso de família de l’EAP (Equip d’Atenció Primària) del barri Raval Sud de Barcelona

– Vaig a receptar un Colocatil, i un Massapà
– Sí, aquí està la Sra. Enriqueta, que va venir ahir i abans d’ahir
– I l’avi que ve dia sí i dia també
– Al costat, la consulta del Dr. Porta, que “sempre te gent a la porta” i “se les emporta”
– I la gent que espera…i desespera, al Dr. Porta, que han fet un grup de relaxació
– Sembla que es va a presentar el FOCAP, que és foca amb p

Volem crear opinió, tant si és crítica com si és favorable. No estem en contra de ningú.

Humor i riure, declaració de principis, flors, menjar, primavera, la música de Vivaldi, el Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB) i el nostre pallasso de família favorit, que amb frases com les que transcric, parla de la medicalització, el perquè la gent va al metge sense que això la converteixi en irresponsable i malgastadora, de les esperes desesperades, de l’afecte en el dia a dia de la relació metge/pacient, de les misèries i grandeses de l’esser humà … tot això i molt més en l’acte de constitució del FOCAP (Fòrum Atenció Primària), com Associació.

Felicitats per un acte tan divertit alhora tan seriós, proper, acollidor, heterodox, i humà . Un plaer acompanyar-vos.

També podeu trobar una referència i fotos al Web de Dempeus

Olga Fernández Quiroga


Sopar de Primavera de l’Atenció Primària

Mai 25, 2010

És la convidada que fa El FOCAP, (Fòrum Català d’Atenció Primària) per al 3 de juny de 2010 a les 20h. del vespre, al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB)

Una plaentera manera per realitzar l’acte fundacional del FOCAP i el lliurament dels Premis Llimona i Taronja.

Sopar, primavera, CCCB, incògnita… ens ho posen molt fàcil per acceptar la invitació.

Es defineixen com “…un espai de comunicació sobre la realitat de l’Atenció Primària a Catalunya. Un espai de debat obert per respectar els principis d’un sistema sanitari basat en l’Atenció Primària de Salut i pensant en les persones que gaudeixen del nostre sistema sanitari…”

Trobareu al seu Web tot un seguit de notícies, debats, comentaris, propostes i denúncies.

Per nosaltres, un espai de participació en salut, al que donem la benvinguda.

Olga Fernández Quiroga


Pla d’innovació d’Atenció Primària i Salut Comunitària (Catalunya)

Novembre 16, 2009

La salut és aquella manera de viure que és autònoma, solidària i joiosa. (X Congrés de Metges i Biòlegs en Llengua Catalana, Perpinyà 1976)

Aquesta definició d’allò que s’entén com a salut apareix en la tercera plana del  Pla d’innovació  d’Atenció Primària i Salut Comunitària, desprès del títol i de l’índex i abans del cos de text, destacada, i en negreta, en la versió que podeu descarregar en pdf de la web del Departament i que ha estat presentat recentment pel Servei Català de la Salut.

Molts potser ja sabeu què va ser el 10è Congrés de Metges i Biòlegs en Llengua Catalana, celebrat l’any 1976, a Perpinyà. D’altres no haureu sentit parlar d’aquest esdeveniment celebrat ara fa 33 anys i en desconeixereu els treballs i el context en que es van fer. En aquest bloc en tornarem a parlar.

e-Criterium també ha adoptat com a seva aquesta definició. La segona ponència del congrés de Perpinyà fou coordinada per  Jordi Gol i Gurina i va intentar superar la definició de l’OMS de l’any 1946, que deia que “la salut és un estat de complet benestar físic, psíquic i mental i no només la absència de malaltia i munsvàlues,” .Gol, com Jordi Font i d’altres ponents ens recordaven en l’acte commemoratiu celebrat el novembre de 2008 a Girona en el marc del darrer 18è Congrés de Metges i Biòlegs de Llengua Catalana, i insistien en el caràcter actiu de la salut: “una manera de viure” i no només un: “estat de benestar” i en el caràcter a la vegada personal i polític del treball sobre la salut. Personal perquè està vinculat al procés de progressiu creixement i maduració com a persones i  polític perquè creiem evident la repercussió de totes les nostres actuacions sobre la salut dels altres i viceversa i sobretot creiem en la possibilitat d’incidir de manera realista en la forma que, com a comunitat, ens organitzem de manera més o menys saludable.

Fa il·lusió que aquestes paraules s’usin de nou com a marc per a desenvolupar un pla de l’administració que ha estat aprovat i que es vol aplicar. Una definició és un marc, un terreny comú,  a partir del qual ens basem per desenvolupar actuacions per fer-la operativa i construir d’acord amb allò que desitgem. Si no fos així, si no tingués un caràcter d’actuació, seria simplement paraules buides.

Des de e-Criterium volem posar a treballar la definició. Com?. Explicant-nos sobre com n’entenem el significat i desprès, simplement, aplicant-la. Com?

e-Criterium és un lloc web que aprofitarà les opinions que la ciutadania hi enviï per apreciar col·lectivament si, realment, el nostre sistema d’atenció a la salut i el seu sistema d’atenció primària, que n’és una part vital,  funciona d’acord amb allò que per a molts significa aquesta definició des del realisme i des del desig.

Serà la nostra particular contribució col·lectiva al desplegament del Pla.

Olga Fernández Quiroga i Oriol Ramis i Juan