Verificar informacions sobre salut: desmentint rumors

Juny 8, 2011

Abans de difondre qualsevol missatge que circula per la xarxa, especialment si es refereix a salut, procuro verificar-ho. Utilitzo diferents vies:

  • anar a la font, si s’indica i comprovar-ho
  • preguntar al meu grup d’experts quan es tracta d’un assumpte que desconec
  • preguntar directament a les institucions

Vull compartir un assumpte solucionat per aquesta última via, la de preguntar a les institucions i animar-vos a utilitzar-la habitualment.

Circula insistentment un mail que diu, més o menys:

“Els mitjans de comunicació, venuts com sempre, han silenciat que el passat dilluns de pasqua dia 25 d’abril un quiròfan de la Vall d’Hebron es va obrir especialment per la tarda per posar un marcapassos al Sr Miquel Roca Junyent”.

Es refereixen al polític del partit nacionalista català CiU

Foto by Michal Zacharzewski in Stock.XCHNG

Foto by Michal Zacharzewski in Stock.XCHNG

A més de les faltes d’ortografia que conté (que he corregit), és una informació molt sospitosa, així que vaig escriure directament a l’Hospital de la Vall d’Hebron, i em contesta amablement, la Cap de Premsa, la Sra. Bianca Pont, desmentint la notícia. Transcric a continuació el seu mail:

 Benvolguda Olga : Agraeixo que t’hagis posat en contacte amb nosaltres per contrastar aquesta notícia.

És una notícia totalment falsa, difosa per CatalunyaPress, amb qui ja vam parlar per desmentir-la i explicar els fets, però van obviar la nostra explicació.

Es va operar un pacient que es deia casualment Miquel Roca Junyent per a col·locar-li un marcapassos però que res tenia a veure amb el polític de CiU. A més, se’l va operar a les 9h del matí dins de la programació habitual dels quiròfans de l’Hospital, així que és fals que s’obrís un quiròfan de tarda expressament per operar un pacient. A l’Hospital la normativa s’aplica a tothom per igual.

Atentament,

Bianca

Bianca Pont,Cap de Premsa.Unitat de Comunicació.Hospital Universitari Vall d’Hebron.Passeig de la Vall d’Hebron, 119-129 – 08035 Barcelona. bpont@vhebron.net

Atès que la situació en Salut ja està bastant crispada en aquests moments, em sembla de justícia, aclarir, difondre i aturar aquesta mena de rumors.

I repeteixo, animar-vos a utilitzar les nostres institucions per preguntar, aclarir, informar-se, col·laborar. Això també és participar i encara que no sempre responguin tant bé i tant ràpidament com en aquest cas, cal insistir.

Olga Fernández Quiroga

Anuncis

Què saben els estudiants respecte als sistemes sanitaris

Juny 2, 2011

Interesantíssim estudi  encarregat per la secretaria de Política Social de CCOO   a l’Empresa DEP , respecte al coneixement que els estudiants de medicina i infermeria tenen dels sistemes sanitaris.

El responsable del Projecte és en Toni Tuà, col·laborador en altres articles d’aquest bloc : la desgravació fiscal en las pòlisses de segur privat / i les mútues d’ Accidents  de Treball i Malalties Professionals “de la Seguretat Social”.

Planteja una hipòtesi: un mal coneixement del model sanitari influeix en l’actitud dels nous i les noves professionals, pel que fa a les seves expectatives de desenvolupament professional i a la relació laboral amb el sistema.

Es confirma.

Son 238 pàgines, amb les conclusions a les pàgines 221 a 227 .

A les16 primeres pàgines, teniu el resum executiu amb una introducció molt clara del què és el Sistema Nacional de Salut i els Serveis Nacionals de Salut de les Comunitats Autònomes

Presenta  tres models  de sistemes sanitaris: el  Model Lliberal, el Model de Seguretat Social y el Model del Sistema Nacional de Salut, i qüestions tan interessants com:

  • Preferències per el desenvolupament professional
  • Valoració dels diferents sistemes sanitaris
  • Percepció de dificultats en el SNS
  • Distància entre la importància i l’expectativa de compliment d’aspectes vinculats a la futura pràctica professional

 

Aquí teniu les conclusions principals.

 Característiques comunes en les respostes dels dos col·lectius professionals

  • Als i les alumnes els agradaria que els haguessin explicat algun aspecte sobre els models sanitaris que no coneixen, així com alguna aplicació pràctica dels models.
  • El coneixement del sistema sanitari català és massa teòric i poc pràctic.
  • El nivell de coneixement dels tipus de relacions laborals entre els professionals i les diferents entitats prestadores de serveis és molt baix.
  • La gran majoria dels futurs professionals preferirien desenvolupar la vida professional al sector públic, tot i considerar que hi ha una baixa remuneració salarial.
  • Poques expectatives de poder gaudir de temps personal suficient.
  • El desajust entre la teoria i la pràctica, a nivell general.

Característiques diferencials en les respostes dels dos col·lectius professionals

  • Per infermeria els principals inconvenients del SNS son: poques possibilitats per a l’ampliació de formació i la inestabilitat laboral.
  • Per medicina els principals inconvenients del SNS són: les dificultats de desenvolupament professional, els horaris de treball i la càrrega assistencial.
  • Per medicina les expectatives més baixes es refereixen al nivell salarial.
  • Per infermeria les expectatives més baixes es refereixen al reconeixement social.

Relació entre grau de coneixement i expectatives

  • En medicina, a major coneixement dels models sanitaris, menor és la percepció de participació dels professionals en les decisions de l’organització i major és la percepció de que disposaran d’una tecnologia avançada.
  • En infermeria, a major coneixement dels models sanitaris, menor es la percepció de l’autonomia professional i de relació humana amb els pacients.

Olga Fernández Quiroga


La xenofòbia, un perill per a la salut pública

Mai 23, 2011

Reprodueixo aquest escrit signat per professionals de la salut pública, desmentint les afirmacions que relacionen immigració amb rebrots de malalties infecciones.

El passat dia 13 de maig varem conèixer una notícia greu: el Sr. Pau Fernández Monllaó, jove president del Partit Popular a Tortosa i candidat a la llista municipal d’aquella ciutat, declarava públicament que el seu programa electoral promou la creació d’un “centre d’acollida i control de malalties de transmissió”  perquè, assegurava, “molts immigrants quan arriben aquí estan infectats amb tuberculosi, xarampió o malalties que a Espanya han estat eradicades, i hem de seguir un control per no incrementar el cost sanitari que poden suposar després”. I va seguir proposant que quan arribin els immigrants a la ciutat passin per un control sanitari previ per obtenir el padró.

D’ençà d’aleshores, l’han seguit les declaracions d’altres líders del PP, com la d’Alberto Fernández Díaz, a Barcelona, i la de la pròpia presidenta del PP a Catalunya, Alícia Sánchez Camacho, que s’hi va referir en campanya electoral a Salt, ciutat exemplar en els seus intents de ser un referent convivencial al nostre país, precisament per la gran diversitat de procedències dels seus habitants i per les solucions que entre tots intenten arbitrar.

A Badalona, Xavier Garcia Albiol ja fa temps que practica la mentida i la difamació sistemàtiques del col·lectiu dels “immigrants”, que identifica cada dos per tres amb la “delinqüència”.

Sorprèn encara el fet que cap dels alts líders estatals del PP ha corregit el tret, ni cap oficina de premsa d’aquest partit ha desdit res del que diuen alguns dels seus candidats catalans, de manera que podem concloure que es tracta d’un posicionament clar per part d’un partit que pot tenir una quota important de govern, a diferents nivells, a partir del proper dia 22 de maig, i molt sobretot a la resta d’Espanya. Estan formulant un avís contundent per al comú de la ciutadania, referit a la nostra salut i al futur del nostre estat del benestar, en la mesura que en puguin a arribar a ser administradors en algun grau.

En el terreny de la lluita partidària d’aquest convuls període electoral, en què la gent més poderosa hi acudeix amb els seus patrimonis i els seus guanys reforçats, mentre que la més vulnerable té en perill tot el que li pertoca (sou, habitatge, estalvis, prestacions socials), només alguns altres líders polítics (pocs, pel nostre gust) han situat la deriva del PP en la qualificació que li escau.

Com a professionals de la salut pública, i a partir dels nostres coneixements i experiència, del que passa també en altres indrets, i dels nostres posicionaments personals en favor d’una comunitat integrada en un mateix país que volem respectuós dels drets i deures humans i garantidor de l’estat del benestar per a tothom, considerem que la rellevància d’allò que es començà dient des de Tortosa, i que ha anat estenent-se per tot el país, com a laboratori del que, de ben segur, es traslladarà a tot l’Estat, suposa el trencament d’una frontera: és una fal·làcia parlar de la salut, el bé considerat més preuat per tots els ciutadans, com d’un perill públic quan es tracta de la dels “immigrants”, una cosa que, afirmem, és rotundament falsa, que es diu de mala fe, i que, qui la diu, no està ni  per l’equitat entre tota la població ni per solucionar els problemes reals de ningú, vingui d’on vingui. Foto: timbre sucio by  Bambo en Flickr

Una frontera que ha estat saltada sense cap vergonya, tot apel·lant a la visceralitat de la gent i afegint llenya al foc als problemes socials que avui ens afecten a tots plegats, causats per una organització salvatge de les finances i de l’economia de la qual la immensa majoria en patim les conseqüències..

No hi fa res, pel que sembla, que el balanç migratori, tan intens anys enrere, ja s’hagi aturat dràsticament, com correspon a la manca d’oportunitats laborals, i que pràcticament només el reagrupament familiar (una eina bàsica per a la integració i la salut mental i social dels col.lectius, i, doncs, de tota la societat) sigui el que avui es vagi acomodant i estabilitzant-nos demogràficament.

Les dades catalanes (IDESCAT et als)  i espanyoles (INE) sobre el perfil dels nouvinguts són ben concloents. Rescatem una breu ressenya d’aquestes darreres, referides al 2007 (quan la situació encara era a l’alça), contingudes a l’ Encuesta Nacional de Inmigrantes, realitzada al conjunt espanyol, que posa en relleu que la població immigrant és majoritàriament jove, un 72,3% de persones menor de 45 anys, un 20,4% entre els 45 i els 64  i un 6,9% de més de 65, amb més presència masculina que femenina (52% y 48%, respectivament) i amb un elevat nivell educatiu, superior globalment al de la població autòctona (una de cada dues persones havia completat els estudis de secundària i el 20,5% dels immigrants era titulat superior). L’enquesta recull també la seva àmplia diversitat cultural, social, religiosa i econòmica.

Calia que féssim aquesta introducció, abans d’entrar en allò que ens pertoca com a professionals, i que constitueix l’aval que ens permet parlar-ne públicament: essent com és de complex, avui, el món de les relacions humanes i, doncs, de la salut de les col.lectivitats, ens fixarem només en allò que començà aquest nou intent d’incendi de la convivència: s’ha  parlat de tuberculosi, xarampió o malalties que a Espanya han estat eradicades.

Sobre la primera d’elles sabem, per l’Agència de Salut Pública de Barcelona,   que “la tuberculosi, una malaltia que era d’elevada incidència a mitjans dels 90 a Catalunya, està disminuint de manera clara en aquesta dècada, sent a l’any 2009 un 60% més baixa que aleshores”.

Tot amb tot,  la tuberculosi és una malaltia bacteriana que es propaga més fàcilment, entre d’altres factors, pel fet de viure en entorns empobrits i insalubres, i és això el que ha d’ocupar els poders públics i els qui volen ser els nostres representants. Proposar i trobar-hi solucions.

Quant al xarampió, una malaltia inclosa en el calendari vacunal, manté una cobertura elevada per part de la població. Si en segueixen apareixent casos es deu, bé a que es produeix una  acumulació de persones susceptibles (la vacuna no és eficaç al 100%) o bé a que hi ha famílies que no volen vacunar els seus fills, cosa, per cert, que es dóna de manera  força més freqüent entre persones autòctones que entre les migrades recentment. Un rebrot del xarampió detectat cap al 2006 va tenir aquestes característiques.

Per tant, els nouvinguts que arriben al nostre país i que s’infecten de malalties víriques com ara el xarampió o d’altres pertanyen a col·lectius que no van ser vacunats en els seus països d’origen, que normalitzen la seva situació en ser aquí i que passen a trobar-se en la mateixa situació que la resta de ciutadans.

En el cas de les malalties suposadament eradicades, doncs, ni la tuberculosi ni el xarampió ho estan encara, ni a Catalunya ni a Espanya, i els “immigrants” que s’encomanen d’alguna d’elles ho fan pels mateixos motius que la població autòctona.

Sí que volem acabar, però, amb dues referències: la primera, coneguda fa pocs dies, i que, tot i que ha vingut a corroborar dades anteriors, ha impactat encara molta gent: es tracta del volum 31 de la col·lecció d’Estudis Socials de l’Obra Social de “la Caixa”   demostratiu que el balanç entre allò que els immigrants residents al nostre país aporten als indicadors de l’estat del benestar és ben superior als serveis socials (també sanitaris) de què gaudeixen.

La segona referència, referida directament al terreny de la salut, és la que ens donen diversos estudiosos, segons la qual els immigrants residents al conjunt d’Espanya, tenen millors indicadors de salut que la població general al seu país i practiquen una menor utilització dels serveis sanitaris que la població autòctona d’igual edat i sexe.

Les polítiques de salut tampoc han de considerar els immigrants com un col·lectiu homogeni, que no ho és, de la mateixa manera que no ho és tampoc la població dita autòctona, ni de bon tros, de manera que les polítiques s’han d’adreçar al conjunt de la població, independentment del seu lloc de naixement, de gènere o d’altres condicionants, i, a més, han de contemplar les necessitats específiques de grups de persones i de moments de la vida de cadascú en què ho necessitin.

És el paradigma de la lluita per la disminució de les desigualtats socials.

Resumint: ens pertoca establir i identificar la relació entre la salut de les persones i els seus determinants, com ara els estils de vida, la situació econòmica, la familiar, l’habitatge, les influències socials i comunitàries, les condicions laborals (i, sobretot, la falta de feina) i l’ús de serveis educatius, culturals i sanitaris.

Això és el que ens ha de permetre orientar les polítiques destinades a protegir la salut de la població, que som tots plegats. També, no caldria sinó, s’ha de tenir present el fenomen migratori. Naturalment.

Però de cap manera afegir a les seves condicions específiques la responsabilitat d’atemptar contra la salut de tota la comunitat.

Qui ho afirma ho fa amb dades que no són certes i, en conseqüència, tampoc ho son els arguments que se’n deriven. Menteix descaradament i comet una injustícia greu contra el conjunt de la població i, particularment, contra les persones que han vingut a viure i a treballar entre nosaltres perquè el nostre país els necessita. Tots en som ciutadans.

Catalunya, 18 de maig de 2011

JOSEP M. ARMENGOU I IGLÉSIAS, metge salubrista, soci de la SSPCB (Societat de Salut Pública de Catalunya i Balears)  i de la SESPAS; CARME BORRELL, metgessa CAPS (Centre d’Anàlisi i Programes Sanitaris); ELENA JORDI CASAS, metgessa de família; DAVIDE MALMUSI, metge especialista en Medicina Preventiva i Salut Pública; JOSEP MARTÍ VALLS, doctor en Medicina (membre del CAPS); JOANA MARTÍN BOCOS, infermera de salut comunitària;IRENE MOLINS TARANCÓN, fisioterapeuta infantil; ALBERT MONCADA RIBERA, psicòleg. Màster en Salut Pública; ANA NOVOA, metgessa especialista en salut pública. Màster i doctora; GLÒRIA PÉREZ, metgessa especialista en medicina preventiva i salut pública; ROSA PUIGPINÓS I RIERA, tècnica superior en salut pública; MAICA RODRÍGUEZ-SANZ  tècnica en salut pública; ANNA SCHIAFFINO RUBINAT, BSC, MPH; CARME VALLS LLOBET, metgessa,( CAPS)

La notícia a El periódico

Olga Fernández Quiroga


LA DESGRAVACIÓ FISCAL A LES PÒLICES D’ASSEGURAMENT PRIVAT

Abril 11, 2011

Us presento aquest imprescindible article, escrit pel Toni Tuà, que ja ha col·laborat altres vegades en aquest bloc i a qui li agreixo molt l’esforç de síntesi.

Us recomano llegir-lo al complert. Destaco algunes idees.

Aquesta proposta, feta pel Govern de Catalunya, una  subvenció al sector privat, tracta de re-instaurar la bonificació fiscal de les pòlisses d’assegurança privada, cosa que va ser abolida pel Govern de l’Estat, del PP, quan era Ministre d’Hisenda en Rodrigo Rato, al·legant la detecció d’importants abusos en l’aplicació de la bonificació fiscal. Rato, a canvi va implantar la bonificació en l’impost de societats dels empresaris que acordaven la compra de pòlisses col·lectives per els treballadors de les seves empreses, com a salari diferit en espècies, del que també estan exempts de declaració els propis treballadors.

És el que ara el Govern català vol aprovar, molt en línea amb la direcció que està donant al Departament de Salut el seu Conseller Ruiz i que també es va parlar amb la Consellera Geli, a l’anterior legislatura.

MITE 1: DE L’ EFICIÈNCIA SUPERIOR DE L’ASSEGURAMENT PRIVAT

“…La pràctica de l’atenció sanitària prestada per l’assegurament privat pateix dels mateixos “vicis” que se li retreuen a l’atenció pública, amb l’afegit que l’assegurament privat té el handicap real de la selecció de riscos, que impedeix l’equitat d’accés a grups de població amb patologies certes, greus i/o cròniques, o de probable ocurrència, així com discriminació de preu per sexes o per edats…”

Recordem una d’aquestes discriminacions, molt lamentable, que va haver de ser resolta, mitjançant la Llei d’igualtat de sexes, al 2009 “prohibeix la penalització, en el cost de la prima, de les dones en edat fèrtil”. Les dones penalitzades per la possibilitat de parir.

El Govern actual de CiU,  argumenta:

“la no utilització dels serveis públics per part de les persones que tenen voluntàriament una doble cobertura de serveis sanitaris produeix un estalvi important” , deslliurant-lo de pressió assistencial “i sense cap tipus de perjudici per el Sistema Nacional de Salut”.

MITE 2: L’ESTALVI PER AL SISTEMA PÚBLIC DE SALUT

Sols en trams molt concrets d’edats i serveis (joves amb menys patologies i atenció primària i visites a l’especialista o parts i cirurgia menor).

Quan hi ha més gasto(patologia aguda, crònica, processos complicats i alta especialització), s’utilitza més el servei públic.

Sens parlar de la prestació farmacèutica, que la gran  majoria de pòlisses no contemplen, mentre que la pública subvenciona al 60% a les persones actives i al 100% a les passives.

MITE 3: EL PERJUDICI A L’ASSEGURAMENT PÚBLIC

L’estalvi de diner públic i de pressió assistencial que, diuen, es produeix al sistema nacional de salut amb el doble assegurament d’una part de la població, es fa en una quantia i en uns serveis que no justifiquen la pèrdua d’ingressos que provocaria la pretesa desgravació fiscal (al tram de l’IRPF que recapta directament Catalunya). Podríem estar parlant d’uns 200 milions d’€ l’any, que sumats, per exemple, a la proposta d’eliminació de l’impost de successions per a les majors fortunes, uns altres 200 milions d’€ mes, arribem a la xifra d’uns 400 milions d’€ a l’any de menys ingrés de recursos de la Generalitat (quant ells mateixos parlen d’un dèficit al Servei Català de la Salut d’uns 850 milions d’€). I per altra banda es neguen a rebaixar l’import del bitllet de “rodalies”, ja que representa una merma anual d’ingressos d’uns 29 milions d’€ !!.

ELS PROBLEMES PER ALS PROFESSIONALS I CIUTADANS

Ja que són els que han d’acceptar  transcriure el tractament, les receptes i proves diagnostiques, prescrites per un altre professional, però sota la seva responsabilitat. Ja tenim els ingredients per possibilitar enfrontaments en els que ni el professional ni el ciutadà haurien de estara.

Sí, la instrucció que veiem en els centres de salut diu que el professional no té l’obligació de fer-ho, però no ho prohibeix per la senzilla raó que no es pot prohibir, per la pròpia Llei de la Seguretat Social.

QUE S’AMAGA DARRERA DE TOT AIXÒ

Com sempre, les peles. La tendència a la baixa de l’assegurament privat,amb perspectives  pessimistes, l’increment del costos, ja per via de la factura del professionals, ja per la demanda dels assegurats, fa que la solució, com quasi sempre, la porti, via deducció impostos, l’estat, o sigui, la ciutadania, això sí, sense transparència, sense participació i és clar mai podem oblidar que una pòlissa és un contracte, renovable any darrera any i susceptible de no renovar-se per qualsevol de les dues parts.

Hi ha un darrer apartat que enumera la part del sistema públic que ja gestiona el sector privat i que serà objecte d’un altre post més exhaustiu i d’anàlisi qualitatiu. Il·lustrat en números resulta: per l’any 2009, el finançament del Catsalut per el “sector concertat” va ser de 4.390 milions d’€ (el 47% del pressupost total del departament de Salut), i la gestió directa dels hospitals propis de l’administració (ICS) va ser de 2.746 milions d’€.

Crec que hem de parlar més que de sector privat de sector concertat, “que no es lo mismo, però es igual”

Les conclusions de l’article d’en Toni Tuà

1)     El llarg procés de instauració, al nostre país, de la cobertura pública de l’atenció sanitària, a assolit uns nivells de protecció tant en la població coberta com en el catàleg de prestacions, que s’ha de reconèixer i preservar com a peça principal per el manteniment de la cohesió social, junt amb l’ensenyament i el sistema de pensions.

2)     El model del que ens hem dotat es reconegut com a un dels més eficients del mon, tant des de el punt de vista social com econòmic. La comparança amb els sistemes de diversos països del nostre entorn així ho confirma.

3)     En cap moment ha estat demostrat que la gestió privada de l’atenció sanitària, així com el seu assegurament, obtinguin uns millors resultats cost-efectius, en igualtat de nivells de cobertura poblacional i prestació de serveis.

4)     La intenció de desplaçament, per part de l’administració, de l’assegurament i les prestacions de salut des de el sector públic al privat no millora l’eficiència, en el seu conjunt, tal com es pot comprovar en països on s’ha realitzat aquest desplaçament. Senzillament s’ha donat més protagonisme i participació al “sector negocis”, incrementant els costos de transacció, i per tant disminuint l’eficiència global.

5)     El sistema públic de salut, que com tota activitat es susceptible de millora, ha de corregir-se i readaptar-se per si mateix, mitjançant la implicació de tots els actors concernits: administració, professionals i pacients. Modificant processos, millorant actituds, amb voluntat política, transparència de gestió, implicació professional i participació de la ciutadania.

6)     No és acceptable que, al mateix temps que es demanen sacrificis als professionals i als ciutadans, per manca de recursos públics, l’administració plantegi subvencions per a l’activitat privada i  deprecií ingressos d’aquells que estan en condicions sobrades per a contribuir.

Toni Tuà Molinos i Olga Fernández Quiroga


La infermeria que cuida als cuidadors

febrer 20, 2011

La meva contribució a la marató de post, 24h-24p (24 hores, 24 post): la visibilitat de les cures d’infermeria, iniciativa impulsada per  cuidando.es http://www.cuidando.es/24h-24p, consisteix a reproduir aquests dos escrits

(1) L’opinió enviada a e-Criterium per “Amapola”, com a familiar d’un pacient ingressat en un centre hospitalari, exemple de fins on pot arribar la cura de la infermeria . Té el valor de ser un relat experiencial aportat per la pròpia interessada.
“Acompaño a un familiar ingresado en el hospital. Lo han operado, está débil y me pide que me quede con él a la noche. Yo también quiero quedarme. La enfermera del turno saliente, me trata fatal. No me deja traer una butaca extensible del pasillo, y siempre me hace notar que le molesto cuando entra en la habitación. Que sobro.

La enfermera del turno de noche, cambia totalmente. Me ayuda a traer la butaca, me da una sábana para que me tape, cuando entra a la noche, procura abrir la luz de permanencia si cree que me he dormido. Y sobre todo me dice algo: que los familiares que se quedan cuidando a sus seres queridos, ayudan mucho a los profesionales, al hospital y a los propios pacientes. Y me da las gracias.

Me gustaría que la opinión de esta fantástica enfermera formara parte de las directrices del hospital para aplicarla y reconocer el trabajo de los acompañantes. ¿Existen esas directrices? ¿Alguien reconoce la labor de las personas que se quedan a la noche para ayudar a sus seres queridos? ¿Hay mecanismos para facilitarles un poco la vida, más allá de la amabilidad del personal?. No lo sé, pero propongo que si no existen, se creen”.

(2) Aquest preciós relat relat publicat al bloc Enfermeria avanza que fa l’escriptor José Luis Sampedro, després d’haver estat tres mesos en un hospital com a acompanyant d’una persona estimada. L’escriu en reconeixement a la infermeria.

Felicitats a Serafín i Antonio (cuidando.es) per la iniciativa i a la professió pel seu treball.

Olga Fernández Quiroga


Avaluacions, indicadors i altres ideologies del sistema sanitari

gener 24, 2011

Per aquestes casualitats que són causalitats, llegia a Twitter (@doctorcasado) aquesta reflexió de Salvador Casado, metge de família a Madrid, i autor del blog la consulta del Doctor Casado

L’obsessió de control és una il•lusió, necessitem un model de salut basat en la confiança # losindicadoresnofuncionan

… al mateix temps que rebia un mail anunciant aquesta Jornada d’Estudi titulada altres mirades sobre la qualitat i l’avaluació del sistema sanitari, i em va estupendament per dir que tot el que és susceptible de perverti-se, es perverteix.

Aquests dos paràgrafs resumeixen a la perfecció el que signifiquen les avaluacions pervertides:

Des de la perspectiva dels anys transcorreguts, es fa visible la transformació de la qualitat i l’excel•lència en una ideologia, així com els sistemes d’informació i avaluació en instruments de control professional.

En tot cas varem posar alguns arguments sobre la taula que apunten a treballar la diferència entre l’avaluació com a part d’un procés que permet donar sentit al realitzat i la neoevaluación com a control.

Sense necessitat d’afegir-hi res més.

Olga Fernández Quiroga


Com exercir la medicina i sobreviure en l’intent

Desembre 19, 2010

El dimecres, 1 de desembre, a Barcelona, la Professora Jenny Firth-Cohen va parlar de “Com exercir la medicina i sobreviure a l’intent” que és una petita variació sobre el títol d’un llibre seu de recent publicació. Firth-Cohen és una psicòloga líder en l’estudi de l’impacte de la pràctica assistencial en la salut dels propis metges, sobretot en allò que fa referència a trastorns mentals i addiccions a substàncies tòxiques, inclosos els fàrmacs. Aquests problemes mereixen cada cop més atenció. Ja s’entén que no es tracta només de l’agressió destructiva sobre la pròpia vida del metge sinó de les repercussions potencialment molt negatives que els problemes de salut dels metges acaben tenint sobre la salut de la població atesa. No és, per tant, casualitat que Firth-Jones hagi estat novament convidada pel Col•legi de metges de Barcelona que, juntament amb els altres Col•legis de metges catalans, varen crear la Fundació Galatea , específicament dirigida a tractar metges amb problemes i a actuar per prevenir-ne l’aparició. La Fundació Galatea treballa en estreta relació amb el programa RETORN, del Col•legi Oficial d’Infermeria de Barcelona, que fa una feina similar en l’entorn d’infermeria.

Firth-Cohen va parlar del rol de les institucions d’atenció a la salut, és a dir els hospitals i els centres de salut, en la creació de estres i de malestar que acaben contribuint molt el desencadenament d’alteracions mentals importants. Però, a la vegada, insistia en que “management matters”, és a dir, que la gestió és important. Ha fet diversos estudis empírics en els que demostra que certs models de gestió s’associen a més patologia mental i addiccions que d’altres. També ha demostrat com la patologia mental en els metges s’associa a que les institucions on treballen presentin un lideratge defectuós i una rotació creixent de llits (malgrat ella mateixa ens recorda que l’augment de rotació i la disminució de l’estada mitja és un fet que, per altres raons, ja no tornarà mai a ser com era fa només 10 o 15 anys) i que permetin característiques de treball on coexisteixen la tolerància a la manca d’hores de son i un mal disseny dels llocs de treball.

Aquí teniu una entrevista de la secció de la Vanguardia, “la contra”, feta pel periodista LLuis Amiguet amb el títol “Nada te hace más fuerte que admitir tu debilidad” .

Oriol Ramis