PERSPECTIVES DE DONES

Març 24, 2011

Ja que la meva desconnexió digital durant aquest mes, dedicada al tancament de la web e-Criterium, m’ha impedit celebrar el dia internacional de les dones, aprofito la iniciativa de Dones en xarxa que titulen: “Envia’ns el teu post sobre el 8 de març”, per fer-ho, amb un  resum extret del meu treball clínic amb grups de dones.

Com altres vegades en aquest bloc, agraeixo la iniciativa.

Els noms són ficticis, però les històries són reals.

Són un grup de dones de més de 60 anys. És la 5 ª sessió de grup a la qual acudeixen. Ja han creat una dinàmica de grup pròpia i saben que poden parlar de tot el que desitgin.

No hi ha un tema fixat, però avui es centren en les seves vivències com a àvies. Totes ho són i cada una, per a sorpresa i admiració de la resta del grup, explica una manera diferent de viure-ho.

Foto: Fidel Soler Cervera

Carme, està jubilada des de fa poc temps i es dedica al que sempre va desitjar: no fer res. O almenys això diu, perquè el seu “no fer res”, significa que pot estirar-se a prendre el sol a la terrassa, però després col·labora activament en l’Associació de veïns, viatja amb el seu marit quan poden, llegeix, va al cinema, queda amb les seves amigues per parlar … etc. i què fa amb el seu rol d’àvia?. Té una néta a la qual tracta habitualment: a vegades la va a buscar a l’escola, la convida a berenar, a estar amb ella un cap setmana, a veure una pel·lícula … té molt clar que és ella la que tria. I gaudeix amb això, la qual cosa no treu que si la seva filla té un compromís en algun moment i ella està disponible, l’ajudi, però Carme explica al les seves companyes que una cosa és la relació amb la seva filla i una altra amb la seva néta. I aquesta ella la construeix amb molt plaer, molta llibertat i sense les responsabilitats que tenia a la criança dels seus fills. Li encanta.

Maria, ha tingut una vida molt dura. Va aprendre a llegir i a escriure als seus 50 anys. El seu marit la maltractava, i la va abandonar amb els fills petits. Va seguir sola. Avui viu amb l’ajut dels serveis socials. Té fills i s’ocupa dels seus néts. Fa poc, una filla que es traslladava a viure en una urbanització fora de Barcelona, ​​li va proposar anar a viure amb ella, el gendre i els dos fills. A Maria no li convencia gaire, però no s’atreveix a dir que no i, seguint els consells de les seves companyes de grup, accepta anar “de prova”, sense abandonar el seu pis a Barcelona. De seguida s’adona del que li esperava: fer-se càrrec de la casa, dels néts, portar-los a l’escola al poble, anar-los a buscar i fins i tot quedar-se amb ells alguns caps de setmana en que la seva filla i el seu gendre marxaven. Maria, amb el suport del grup, diu no. La filla s’enfada molt. No li parla. La considera una “desagraïda”.

Encarna, s’encarrega dels seus néts, als quals va a buscar cada dia a l’escola. És feliç amb això. Ho necessita, tot i que reconeix que gairebé no té vida pròpia i no vol imaginar què serà d’ella quan no la necessiten. El grup li planteja dues qüestions: què és necessitar i què és voler? Per què ella necessita que la necessitin?

Pepita, també s’encarrega dels seus néts, però no ho té tan clar com la seva companya Encarna. Ella sent que és una obligació. De vegades li ve de gust i de vegades no, perquè no sempre es troba bé o perquè també li agradaria fer altres coses. Però creu que els seus fills ho necessiten i ella ho ha de fer. Tota la seva vida ha actuat així. El grup la interroga sobre la seva certesa respecte al “deure”.

Rosa, li passa el mateix que a Pepita, però s’hi afegeixen les baralles amb el seu marit que li retreu la seva poca disponibilitat per a ell. Ella creu que es deu als seus fills i no entén els retrets del marit. El grup li retorna la qüestió de les seves relacions de parella. S’obre un interrogant.

Montse, aporta una precisió: ella també té aquesta obligació amb els seus néts i ho fa, però creu que és mentida que sigui per una necessitat dels seus fills: tenen els seus treballs, els seus bons cotxes, les seves sortides de cap de setmana a restaurants i es pregunta  si és ella qui està finançant el tren de vida dels seus fills. Per què l’hi demanen? Per què calla i es sotmet? Per  què i per a qui aquest sacrifici?.

Júlia, és vídua i cada dia s’aixeca d’hora, va a casa del seu fill per fer-se càrrec dels seus dos néts, dels quals té cura la majoria de dies de la setmana. Els dies que té lliures no sap què fer. Es queixa que la seva nora no l’hi ho agraeix molt. Li ha cridat l’atenció el plantejament de la Montse. El grup comença a preguntar sobre els seus gustos. Júlia es queda estupefacta. No imaginava que hagueren a la seva ciutat tantes coses per fer… ni que a ella li interessessin. També hi ha la queixa per la manca d’agraïment, però resulta que ve de lluny …

Hi ha cinc noms més, cinc perspectives noves. El grup segueix. Les preguntes es multipliquen. Les perspectives s’obren…

Olga Fernández Quiroga

 

Anuncis

Salut mental a Gaza

Setembre 8, 2010

Us recomano el visionat d’aquest vídeo emés al programa de TV3 “una altra mirada” i titulat “ON GAZA’S MIND. En la Ment de Gaza. Malauradamente sols estarà visible fins al 14 de setembre.
Foto by Vilseskogen en flickr
Pensar en Gaza, lloc on falta de tot i les persones pateixen per tot, i apropar-se als patiments psíquics, ja valdria la pena, però fixeu-vos com parlen els nens, fixeu-vos en les dones, en l’estigma social de la bogeria i al final del segon vídeo (compte que està dividit en dues parts) llegiu la situació de la gent que surt al documental.

Felicitats al director, Carles de la Encarnación i guionista Arantza Diez i a les institucions que han col•laborat en el projecte SALUT MENTAL COMUNITÀRIA amb GAZA: la Fundació Congrés Català de Salut Mental (FCCSM), el Departament de Relacions Internacionals de la Diputació de Barcelona i l’Ajuntament de Barcelona

Ja és temps d’afegir en aquest bloc una nova categoria: la salut mental. Aquí també en tenim de què parlar. Ho farem.

Olga Fernàndez Quiroga
Foto by Vilseskogen en flickr