LA DESGRAVACIÓ FISCAL A LES PÒLICES D’ASSEGURAMENT PRIVAT

Us presento aquest imprescindible article, escrit pel Toni Tuà, que ja ha col·laborat altres vegades en aquest bloc i a qui li agreixo molt l’esforç de síntesi.

Us recomano llegir-lo al complert. Destaco algunes idees.

Aquesta proposta, feta pel Govern de Catalunya, una  subvenció al sector privat, tracta de re-instaurar la bonificació fiscal de les pòlisses d’assegurança privada, cosa que va ser abolida pel Govern de l’Estat, del PP, quan era Ministre d’Hisenda en Rodrigo Rato, al·legant la detecció d’importants abusos en l’aplicació de la bonificació fiscal. Rato, a canvi va implantar la bonificació en l’impost de societats dels empresaris que acordaven la compra de pòlisses col·lectives per els treballadors de les seves empreses, com a salari diferit en espècies, del que també estan exempts de declaració els propis treballadors.

És el que ara el Govern català vol aprovar, molt en línea amb la direcció que està donant al Departament de Salut el seu Conseller Ruiz i que també es va parlar amb la Consellera Geli, a l’anterior legislatura.

MITE 1: DE L’ EFICIÈNCIA SUPERIOR DE L’ASSEGURAMENT PRIVAT

“…La pràctica de l’atenció sanitària prestada per l’assegurament privat pateix dels mateixos “vicis” que se li retreuen a l’atenció pública, amb l’afegit que l’assegurament privat té el handicap real de la selecció de riscos, que impedeix l’equitat d’accés a grups de població amb patologies certes, greus i/o cròniques, o de probable ocurrència, així com discriminació de preu per sexes o per edats…”

Recordem una d’aquestes discriminacions, molt lamentable, que va haver de ser resolta, mitjançant la Llei d’igualtat de sexes, al 2009 “prohibeix la penalització, en el cost de la prima, de les dones en edat fèrtil”. Les dones penalitzades per la possibilitat de parir.

El Govern actual de CiU,  argumenta:

“la no utilització dels serveis públics per part de les persones que tenen voluntàriament una doble cobertura de serveis sanitaris produeix un estalvi important” , deslliurant-lo de pressió assistencial “i sense cap tipus de perjudici per el Sistema Nacional de Salut”.

MITE 2: L’ESTALVI PER AL SISTEMA PÚBLIC DE SALUT

Sols en trams molt concrets d’edats i serveis (joves amb menys patologies i atenció primària i visites a l’especialista o parts i cirurgia menor).

Quan hi ha més gasto(patologia aguda, crònica, processos complicats i alta especialització), s’utilitza més el servei públic.

Sens parlar de la prestació farmacèutica, que la gran  majoria de pòlisses no contemplen, mentre que la pública subvenciona al 60% a les persones actives i al 100% a les passives.

MITE 3: EL PERJUDICI A L’ASSEGURAMENT PÚBLIC

L’estalvi de diner públic i de pressió assistencial que, diuen, es produeix al sistema nacional de salut amb el doble assegurament d’una part de la població, es fa en una quantia i en uns serveis que no justifiquen la pèrdua d’ingressos que provocaria la pretesa desgravació fiscal (al tram de l’IRPF que recapta directament Catalunya). Podríem estar parlant d’uns 200 milions d’€ l’any, que sumats, per exemple, a la proposta d’eliminació de l’impost de successions per a les majors fortunes, uns altres 200 milions d’€ mes, arribem a la xifra d’uns 400 milions d’€ a l’any de menys ingrés de recursos de la Generalitat (quant ells mateixos parlen d’un dèficit al Servei Català de la Salut d’uns 850 milions d’€). I per altra banda es neguen a rebaixar l’import del bitllet de “rodalies”, ja que representa una merma anual d’ingressos d’uns 29 milions d’€ !!.

ELS PROBLEMES PER ALS PROFESSIONALS I CIUTADANS

Ja que són els que han d’acceptar  transcriure el tractament, les receptes i proves diagnostiques, prescrites per un altre professional, però sota la seva responsabilitat. Ja tenim els ingredients per possibilitar enfrontaments en els que ni el professional ni el ciutadà haurien de estara.

Sí, la instrucció que veiem en els centres de salut diu que el professional no té l’obligació de fer-ho, però no ho prohibeix per la senzilla raó que no es pot prohibir, per la pròpia Llei de la Seguretat Social.

QUE S’AMAGA DARRERA DE TOT AIXÒ

Com sempre, les peles. La tendència a la baixa de l’assegurament privat,amb perspectives  pessimistes, l’increment del costos, ja per via de la factura del professionals, ja per la demanda dels assegurats, fa que la solució, com quasi sempre, la porti, via deducció impostos, l’estat, o sigui, la ciutadania, això sí, sense transparència, sense participació i és clar mai podem oblidar que una pòlissa és un contracte, renovable any darrera any i susceptible de no renovar-se per qualsevol de les dues parts.

Hi ha un darrer apartat que enumera la part del sistema públic que ja gestiona el sector privat i que serà objecte d’un altre post més exhaustiu i d’anàlisi qualitatiu. Il·lustrat en números resulta: per l’any 2009, el finançament del Catsalut per el “sector concertat” va ser de 4.390 milions d’€ (el 47% del pressupost total del departament de Salut), i la gestió directa dels hospitals propis de l’administració (ICS) va ser de 2.746 milions d’€.

Crec que hem de parlar més que de sector privat de sector concertat, “que no es lo mismo, però es igual”

Les conclusions de l’article d’en Toni Tuà

1)     El llarg procés de instauració, al nostre país, de la cobertura pública de l’atenció sanitària, a assolit uns nivells de protecció tant en la població coberta com en el catàleg de prestacions, que s’ha de reconèixer i preservar com a peça principal per el manteniment de la cohesió social, junt amb l’ensenyament i el sistema de pensions.

2)     El model del que ens hem dotat es reconegut com a un dels més eficients del mon, tant des de el punt de vista social com econòmic. La comparança amb els sistemes de diversos països del nostre entorn així ho confirma.

3)     En cap moment ha estat demostrat que la gestió privada de l’atenció sanitària, així com el seu assegurament, obtinguin uns millors resultats cost-efectius, en igualtat de nivells de cobertura poblacional i prestació de serveis.

4)     La intenció de desplaçament, per part de l’administració, de l’assegurament i les prestacions de salut des de el sector públic al privat no millora l’eficiència, en el seu conjunt, tal com es pot comprovar en països on s’ha realitzat aquest desplaçament. Senzillament s’ha donat més protagonisme i participació al “sector negocis”, incrementant els costos de transacció, i per tant disminuint l’eficiència global.

5)     El sistema públic de salut, que com tota activitat es susceptible de millora, ha de corregir-se i readaptar-se per si mateix, mitjançant la implicació de tots els actors concernits: administració, professionals i pacients. Modificant processos, millorant actituds, amb voluntat política, transparència de gestió, implicació professional i participació de la ciutadania.

6)     No és acceptable que, al mateix temps que es demanen sacrificis als professionals i als ciutadans, per manca de recursos públics, l’administració plantegi subvencions per a l’activitat privada i  deprecií ingressos d’aquells que estan en condicions sobrades per a contribuir.

Toni Tuà Molinos i Olga Fernández Quiroga

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: