La infermeria que cuida als cuidadors

febrer 20, 2011

La meva contribució a la marató de post, 24h-24p (24 hores, 24 post): la visibilitat de les cures d’infermeria, iniciativa impulsada per  cuidando.es http://www.cuidando.es/24h-24p, consisteix a reproduir aquests dos escrits

(1) L’opinió enviada a e-Criterium per “Amapola”, com a familiar d’un pacient ingressat en un centre hospitalari, exemple de fins on pot arribar la cura de la infermeria . Té el valor de ser un relat experiencial aportat per la pròpia interessada.
“Acompaño a un familiar ingresado en el hospital. Lo han operado, está débil y me pide que me quede con él a la noche. Yo también quiero quedarme. La enfermera del turno saliente, me trata fatal. No me deja traer una butaca extensible del pasillo, y siempre me hace notar que le molesto cuando entra en la habitación. Que sobro.

La enfermera del turno de noche, cambia totalmente. Me ayuda a traer la butaca, me da una sábana para que me tape, cuando entra a la noche, procura abrir la luz de permanencia si cree que me he dormido. Y sobre todo me dice algo: que los familiares que se quedan cuidando a sus seres queridos, ayudan mucho a los profesionales, al hospital y a los propios pacientes. Y me da las gracias.

Me gustaría que la opinión de esta fantástica enfermera formara parte de las directrices del hospital para aplicarla y reconocer el trabajo de los acompañantes. ¿Existen esas directrices? ¿Alguien reconoce la labor de las personas que se quedan a la noche para ayudar a sus seres queridos? ¿Hay mecanismos para facilitarles un poco la vida, más allá de la amabilidad del personal?. No lo sé, pero propongo que si no existen, se creen”.

(2) Aquest preciós relat relat publicat al bloc Enfermeria avanza que fa l’escriptor José Luis Sampedro, després d’haver estat tres mesos en un hospital com a acompanyant d’una persona estimada. L’escriu en reconeixement a la infermeria.

Felicitats a Serafín i Antonio (cuidando.es) per la iniciativa i a la professió pel seu treball.

Olga Fernández Quiroga


Límit de 80 Km/h i velocitat variable per la millora de la salut i el medi Ambient

febrer 14, 2011

Avui, és tot un privilegi comptar de nou amb la firma del Dr. Josep Martí Valls, en Pep Martí entre nosaltres, inaugurant una nova categoria al bloc: el Medi Ambient com a important determinant de salut.

He tret aquestes dades de l’Informe del Medi Ambient i la Salut , elaborat pel Centre d’Anàlisi i Programes Sanitaris (CAPS) amb el suport del Consell Assessor pel Desenvolupament Sostenible (CADS) de la Generalitat de Catalunya, al novembre de 2010.

Es pot consultar tot l’informe als dos enllaços. En aquest Informe dèiem, com a conclusions d’aquest  tema i segons les experiències en varies ciutats europees que havíem consultat  i en l’Àrea Metropolitana de Barcelona, el següent:

Límit de velocitat a 80 Km/h.

–         Hi ha una millora de la qualitat de l’aire deguda a una reducció del consum de combustible i de les emissions dels contaminants primaris.

–         Hi ha una reducció del soroll.

–         Milloren les condicions de circulació (incrementa la fluïdesa) i la seguretat (disminueix el nombre i gravetat dels accidents).

–         Referent a la salut, la disminució dels nivells de contaminació impliquen un increment de l’esperança de vida de la població.

–         L’aplicació d’aquesta mesura sembla donar resultats positius, però ha de ser complementada amb d’altres.

–         Aquestes dades no són fàcilment extrapolables a altres regions i països ja que depenen de molts factors (el nombre de vehicles que circulen, el parc de vehicles (antiguitat, tipus de combustible, manteniment etc.).

–         L’eficàcia d’aquesta mesura podria justificar l’aplicació en d’altres poblacions de grans dimensions a Catalunya.

–         En altres països on s’ha aplicat la mateixa mesura, s’han aconseguit millores més destacables. A Rotterdam (Holanda), la disminució de les emissions de NOx procedents del trànsit va ser del 25% al 2005, fet que podria indicar, que encara es pot fer un esforç major en aquesta direcció.

Velocitat variable

–         La velocitat variable fa disminuir les congestions i millora la fluïdesa del trànsit (fet que evita les frenades i les arrencades on s’emeten gran part dels contaminants). En conseqüència, el consum de combustible disminueix,  així com les emissions de contaminants atmosfèrics amb el conseqüent benefici per a la salut.

–         La implementació no suposa una gran despesa econòmica i el sistema funciona de manera bastant autònoma un cop s’ha posat en marxa.

–         És molt important adaptar la integració de la informació segons les necessitats específiques de cada regió (meteorologia, densitat de trànsit, estat de les carreteres, etc.); quantes més dades s’avaluïn, més eficient serà la mesura.

–         Cal posar especial atenció en la durada dels trajectes, ja que s’ha vist que en forces casos pot incrementa-la.  S’hauria de procurar minimitzar aquest increment, i alhora fer entendre als conductors que els beneficis de la mesura ho mereixen.

–         Reducció evident dels accidents i de la seva gravetat.

–         S’aprecia una reducció del soroll.

–         Les polítiques d’informació i sensibilització sobre la mesura són importants per assegurar el bon funcionament de la mesura i obtenir el canvi de conducta dels usuaris tal i com s’ha produït en les zones d’aplicació a Europa i Estats Units.

–         La mesura pot comportar canvis indirectes en la conducció com per exemple la diferent utilització dels carrils.

Foto: Fidel Soler

Les dues mesures juntes

Ambdues mesures són interessants i efectives per a la reducció de la contaminació, la congestió, el soroll i els accidents. Com ja s’ha comentat, la limitació dels 80km/h disminueix les emissions, i aquest fet es deu més a la reducció de les altes velocitats que a la disminució de la congestió. Cal dir, però, que la velocitat variable aconsegueix reduir més la congestió i augmentar la fluïdesa (i per tant redueix més la contaminació associada a les parades i arrencades i a les baixes velocitats). Seria interessant establir una velocitat mínima permesa que contempli l’òptim d’eficiència dels combustibles. L’aplicació de la velocitat variable sobre la limitació de 80km/h (és a dir, la suma de les dues mesures), implica uns resultats millors tal i com s’està fent a la C-31 i la C-32. El mateix model es podria estendre a altres zones de l’Àrea Metropolitana de Barcelona.

Cap de les dues mesures aplicades a l’Àrea Metropolitana de Barcelona van ser ben acollides per la població a diferència d’altres països. El desconeixement dels motius de la mesura i la sensació d’ésser tan sols una mesura recaptatòria en podrien ser la causa. Per això semblen necessàries campanyes informatives més eficients que aprofundeixin en els motius de les mesures i persegueixin un objectiu real de sensibilització per la millora de la salut i el medi.

En conclusió, veient les bones pràctiques de moltes ciutats d’Europa i Amèrica  que varem revisar en el citat informe,  creiem que la decisió presa pel actual govern de Catalunya, a més de ser un error des del punt de vista de l’ evidència científica, és també un error polític, doncs no ajuda gens, al contrari, a la necessària  educació ciutadana en aquest tema, imprescindible per fer front als interessos econòmics d’uns quants i a l’ opinió de gent ignorant i frívola que el que defensen és  la llibertat absoluta de corre per les carreteres i el dret a matar per accident o lentament per contaminació.

J. Martí Valls. Grup de Medi i Salut del CAPS

Altres enllaços

Declaració de la Sociedad Española de Salud Pública y Administración Sanitaria (SESPAS)

Declaració de la Sociedad Española de Epidemiología (SEE)

Declaració de la Societat de Salut Pública de Catalunya i Balears (SSPCB)

Article a El país


Les Mútues d’Accidents de Treball i Malalties Professionals “de la Seguretat Social”

febrer 6, 2011

Agraeixo al Toni Tuà el luxe de comptar amb el seu coneixement per fer aquest article, al que jo únicament he afegit els enllaços, i que ens explica, amb el seu habitual didactisme tot allò que volíem saber i mai sabíem a qui preguntar. Evidentment era a ell

Les Mútues varen néixer fa 106 anys (Llei Dato de 1904) com a “Mútues Patronals” per a cobrir una necessitat que no tenia cap altre cobertura: la protecció dels treballadors que patien un accident laboral (per mirar de recuperar la seva salut l’abans possible per retornar al treball). Eren associacions d’empresaris i la despesa anava al seu càrrec. No era un interès altruista dels patrons, doncs si no retornaven al treball als obrers tenien que “ensenyar de nou a un aprenent”.

Amb posterioritat varen assolir el paper de “mutualitats de previsió social”, en cobrir també l’atenció a les malalties comunes, tant dels treballadors com de les seves famílies, al no existir l’assegurança de l’Estat.

L’any 1964 va canviar radicalment la situació amb la promulgació de la Llei de Bases de la Seguretat Social (SS), que instaurava l’assegurança obligatòria per a les contingències comunes. En el preàmbul d’aquesta llei ja es plantejava que les mútues d’accidents estaven destinades a desaparèixer. No te cap sentit la “separació administrativa” entre contingència laboral i contingència comuna, doncs es tracten les mateixes patologies dels treballadors/es en sistemes d’atenció sanitària diferents pel sol fet de produir-se la contingència dins o fora de l’empresa. Així doncs es consagrava la continuació de les Mútues com a “entitats col·laboradores de la SS”, malgrat continuen sent Mútues Patronals, doncs el seu Consell d’Administració està compost exclusivament per empresaris afiliats a la mútua (i un treballador de la pròpia mútua).

Fins a dia d’avui, i malgrat la promulgació de les noves legislacions de SS  (1974 i 1996), no s’ha produït la integració de les dues xarxes d’atenció sanitària, laboral i comuna, que seria el normal en un país on la cobertura pública es Universal. Tot al contrari, els diferents governs, tant del PSOE com del PP, els hi han anat ampliant les competències de col·laboració en la gestió del subsidi de baixa laboral per contingència comuna. Inclús, fa uns dies, el Govern els hi ha encomanat la cobertura d’una prestació social, com es el subsidi de baixa laboral per atenció a fills  amb malalties greus, que no te res a veure amb les prestacions per contingències laborals

Incongruències dels sistema

  • La determinació de si existeix contingència (el que vol dir assistència sanitària i subsidi de baixa laboral) ho determina en primera instància una entitat patronal que es “art i part “i no el Sistema Nacional de Salut que és “neutral”.
  • A l’existir dues xarxes d’atenció sanitària (la de les Mútues i la del Sistema Públic de Salut) les mútues tenen tendència a considerar, en un percentatge important, com a Contingència Comuna la que és Professional, derivant a l’atenció del sistema públic un percentatge elevat de treballadors/es que haurien de ser ateses en els seus serveis (segons mana la llei). Això té tres conseqüències negatives immediates:

1.      Els treballadors/res cobren menys diners de subsidi de baixa (60% del sou des del 4art. dia de baixa en lloc del 75% des de el 1er. dia).

2.      El subsidi passa a  pagar-lo la SS en lloc de la Mútua, en els casos que aquesta no el gestioni  directament.

3.      L’atenció sanitària passa a ser coberta pel Sistema Públic de Salut en tots els casos.

Una altra conseqüència afegida és tot el procés administratiu i de inspecció mèdica que s’endega per part de les persones afectades en presentar reclamació de l’actuació de la mútua, amb la conseqüent despesa en recursos públics, tant humans com materials, sense conseqüències de responsabilitat per a les mútues.

La motivació per la que el Govern de l’Estat va decidir atorgar la gestió del subsidi de baixa laboral per contingència comuna a les mútues, va ser l’interès per rebaixar l’índex d’absentisme laboral (terme en el que mai ha hagut acord entre administració, patronals i sindicats), pensant que el Servei Públic de Salut era massa laxa i les mútues “posarien ordre”, rebaixant aquest índex d’absentisme (que, per cert, està per sota de l’índex dels països europeus més avançats). Però el cert és que, ja en dues ocasions, la SS ha hagut d’incrementar la quota de cotitzacions que transfereix a les mútues perquè la gestió de la IT per Contingència Comuna no els hi provoqui dèficit de gestió.

Malgrat que les mútues consoliden l’aprovació del seu pressupost amb els Pressupostos Generals de l’Estat i se sotmeten a una auditoria anual per part del Ministeri de Treball, recurrentment s’han anat descobrint greus irregularitats de gestió, abusos en els sous i blindatges d’acomiadament dels directius, el que ha portat al Ministeri de treball a haver que sotmetre a intervenció a alguna de les mútues importants, fixant incompatibilitats entre directius i familiars amb empreses muntades per contractar amb la mútua i en el Projecte de Llei de Pressupostos Generals de l’Estat pel 2011, legislar sobre els topes màxims en els sous dels directius (que estan molt per sobre dels sous de Directors Generals de Ministeri i Secretaris d’Estat), ja que els recursos que gestionen son quotes a la SS, o sigui diners públics (més de 8.000 milions € pel 2009).

En definitiva, les mútues d’accidents continuen existint (com “entitats sense ànim de lucre”) per l’enorme pressió del lobby empresarial per a:

–          Mantenir directament el control sobre la salut dels treballadors/res.

–          Controlar la gestió de milers de milions de diners públics.

–          Gaudir dels abusius sous dels directius.

–          Condicionar la xarxa d’atenció sanitària privada que té concertada.

Aquí deixem l’enllaç a l’Institut Sindical de Treball, Ambient i Salut,  dels Sindicat Comissions Obreres, amb dos apartats:

Val la pena fer un cop d’ull al Sistema de Reclamacions. Ens venen preguntes com Per què la ciutadania no podem tenir coneixement de quines són  aquestes reclamacions? De com es resolen, si és que ho fan?  De com es podrien fer-se servir per millorar el nostre Sistema de Salut? De si es promou i s’aprofita no tan sols com a reclamacions sinó com a coneixement? Parlem de transparència, de dades obertes, de col·laboració, de Servei Públic.

Toni Tuà Molinos i  Olga Fernàndez Quiroga