Història Clínica …de Eduardo Galeano

Va informar que patia taquicàrdia cada vegada que el veia, encara que fos de lluny.

Va declarar que se li s’assecaven les glàndules salivals quan ell la mirava, encara que fos de reüll.

Va admetre una hipersecreció de les glàndules sudorípares cada vegada que ell li parlava, encara que fos per contestar la salutació.

Va reconèixer que patia greus desequilibris a la pressió sanguínia quan ell la fregava, encara que fos per error.

Va confessar que per ell patia marejos, que se li ennuvolava la visió, que se li afluixaven els genolls. Que pel dia no podia parar de dir bajanades i a les nits no aconseguia dormir.

– Va ser fa molt de temps, doctor-va dir- jo mai més vaig sentir res d’això.

El metge va arquejar les celles:

– Mai més va sentir res d’això?

I va diagnosticar

-El seu cas és greu

Eduardo Galeano (2004) Bocas del tiempo. Siglo veintiuno de España editores, pàg. 9

El desig de l’equip e-Criterium i el meu propi desig: que aquest sigui el vostre relat, repetit moltes vegades, per l’ANY 2011. Sense que arribi a història clínica.

Olga Fernández Quiroga

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: