Protocols

Entenc que són normes que ajuden els professionals a seguir unes pautes generals, que compleixen una funció important per a tranquil•litat de metges i pacients, però quan es converteixen en cotilles en què tot el món ha d’entrar, perden tot el seu valor i ja no se sap per a què serveixen, ni si beneficien ningú. El més gran perjudicat és el pacient que se sent tractat no com una persona singular i única, fins i tot en la vivència de la mateixa malaltia, sinó com un conjunt de símptomes que s’han d’ajustar al que diu una norma. Mal assumpte, pensava fa una estona, en llegir el darrer comentari escrit al nostre web i titulat los protocolos acabarán con nosotros.

I em va venir al cap un desig, demanda, prec, il•lusió: tenir un metge de família que exerceixi com a tal,a manera del que es descriu en un altre comentari, la meva metgessa de família, una amiga??? , que coordini, que conegui les nostres circumstàncies, que ens consideri més que un cor o un úter espatllat. Algú que faci de mediador entre tant especialista i tanta malaltia resistent a protocol•litzar-se. Quin relax suposaria per als especialistes! però sobretot quina felicitat per als pacients.!
Em pregunto, com el pacient del post,: què fer …?

Olga Fernández Quiroga
Foto by Paul http://www.freedigitalphotos.net/

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: