Infermeria rural

Pilar Álvarez, Pili. Infermera. 16 anys en la consulta local de Candín de Ancares, poble rural i terme municipal del Valle de Ancares a León.

Les coses han canviat molt. Població envellida, amb una mitjana de 70 anys, principalment dones i vídues. De 500-300 cartilles actualment i a l’hivern, la gent marxa uns mesos. Això pot repercutir en la freqüència del servei.

Fa any i mig que varem aconseguir que hi hagués consulta d’infermeria cada dia. Van començar amb dos dies, després tres i ara venim diàriament metge i infermera. Evitem que la gent es desplaci 20 quilòmetres.

Es defineix a si mateixa, amb un gran somriure, com una “infermera de poble”. Què és?

Anar als domicilis, atendre la gent en el seu medi, a casa seva. La gent és molt agraïda. Molt respectuosa. Es posen contents. M’expliquen coses. És com una relació familiar. Parlem. Més enllà de la tècnica o utilitzant la tècnica com a excusa, parlem. Els prenc la tensió i aprofiten per explicar coses. M’expliquen la seva vida, els seus problemes. Hi ha necessitat de parlar.

Té una teoria sobre això.

La gent s’ha despagat de l’església i s’ha acostat al sanitari. En comptes de confessar … parlen amb el metge o la infermera.
Ho relaciono amb les depressions. Abans sortien, es reunien, parlaven. Hi havia molta relació comunitària, fins i tot en els treballs: recollir l’herba, “majar”. Es compartia molt. Ara s’ha perdut. S’enganxen a la tele i estan sols. Menys mal que ens fan cas i surten a passejar. La ruta del colesterol en diem.

També es posen tristos quan han d’abandonar el poble. Quan mor l’home, la dona es queda fins que pot, però a l’inrevés no. Les dones romanen, els homes es van amb el fills o a una residència.

Quan hi ha alguna malaltia, les dones ho assimilen millor. Elles tenen cura dels seus malalts: marits, mares, sogres o altres familiars. Són les cuidadores principals.

Com m’agrada tant la meva feina li trobo poques coses negatives: els hiverns, que de vegades són durs i de vegades la manca de temps, encara que sé que, comparats amb les ciutats, som privilegiats, però sempre em fa pena deixar la consulta despenjada quan hi ha alguna reunió. M’agrada anar amb calma.

Pel que fa a les patologies més prevalents, potser els colesterols, les hipertensions, una mica de diabetis. No hi ha malalties respiratòries, com a la zona minera del centre de salut. Pocs problemes digestius, pocs càncers de mama.

La relació amb el metge és bona. Cadascú té les seves funcions. Ens respectem, comentem els historials dels pacients, col•laborem. És cert que en aquest entorn si hi hagués una relació problemàtica seria molt dur, però si és bona, és estupenda.

Parlem d’altres temes: la infermeria comunitària, el Sistema Sanitari, la Primària i l’hospitalària

La salut comunitària és un tema pendent. Al centre de salut fem tallers sobre patologies determinades o sobre problemes socials, però aquí encara no. Espero preparar algun taller de memòria juntament amb la assistent social.

El sistema sanitari? A més de les retallades, em preocupen dos temes: les llistes d’espera i la gestió.

Les llistes d’espera no van més enllà de 6 mesos. Saps per què?. Perquè no es donen cites més enllà d’aquests 6 mesos. És el que desprestigia i deteriora la sanitat pública. Hauria d’haver un equip per el més urgent i un altre per lo de cada dia.

Han fet un hospital comarcal nou però amb poques llits més i la població s’ha incrementat. Manca de personal. Cardiologia, trauma, ginecologia, cirurgia. La gent no pot estar 8 mesos amb dolor d’esquena o amb una hèrnia. Ho solucionen anant a la privada. Si hi ha un tumor o alguna cosa urgent, sí que és ràpid i s’ocupa la Seguretat Social.

Escolto companyes d’hospitalària dir que els hi han enviat màquines que no poden utilitzar perquè no hi ha personal. Com a exemple es podria dir que no serviria de res tenir 4 aparells de radiologia si només hi ha 3 radiòlegs.

És també un problema de gestió. Els gestors han de gestionar. Crec que si la Sanitat estigués gestionada per gestors, aniria millor, independentment que hagués direccions mèdiques, direccions d’infermeria … .. etc. Em fa ràbia, perquè són qüestions que es podrien solucionar bastant bé.

Nosaltres a primària, a dia d’avui, tenim els recursos que necessitem i quan ens cal material, si està justificat, m’ho concedeixen sense cap tipus de problema.

Olga Fernández Quiroga