Funcionariat, ciutadania i retallada

Juliol 18, 2010

No sóc funcionària. Ho dic per si de cas i em disgusten els comentaris de tots aquells que s’han alegrat de les retallades salarials al funcionariat.

Sí, sé que hi ha aspectes de les administracions públiques en general i del Sistema Sanitari en particular, que funcionen malament, que es poden millorar, que no sempre la burocràcia agilitza les coses, encara que de vegades és necessària perquè pugui ser garantista. Tot això és cert, però també ho és que no sols passa a la cosa pública. Què us haig de dir de l’èpica necessària per a contactar amb les operadores telefòniques o qualsevol altra companyia subministradora o aconseguir que et tractin com un ésser humà desesperat en qualsevol aeroport quan cancel•len vols i bitllets … només per citar els exemples més populars de grans companyies i negocis privats. M’abstinc de citar la banca i la seva gestió.

La diferència amb les administracions públiques, és que la ciutadania formem part d’elles, les hem creat nosaltres per gestionar la nostra activitat quotidiana i per tant, nosaltres hauríem de tenir la capacitat de millorar-les o canviar-les. Potser primer comprendre-ho. Ho intento.

L’argument més repetit: el treball estable com a privilegi. Com diu en aquest article de Rebelión, Jose Arturo Val del Olmo: tenir una feina estable no és un privilegi, sinó una condició d’imparcialitat política.

Aquesta és la raó de ser i la que hauria de prevaler: que els empleats públics puguin actuar amb independència, sense submissió als canvis polítics. Donat l’alt percentatge d’interinatge que existeix actualment, és fàcil preguntar-li a l’interí que treballa en una administració pública què li passa si diu “no” a qualsevol càrrec o “carguillo” que desitgi privilegiar algun assumpte o “afer delicat” passant per sobre de les normes.

Sí, crec que el funcionariat hauria d’estar fora del control polític, perquè com molt bé diu Alberto Ortiz de Zárate (alorza a la xarxa) a Administraciones en red, cada “maestrillo” que entra intenta canviar-ho tot: circuits, impresos oficials, cartells, normes … i funcionaris si pot.

“… En Francia, dicen que dicen que “el ministro se casa con su Ministerio”, lo que es una manera de decir que el funcionariado está fuera de control. Los políticos son como estrellas fugaces que se consumen en un frenético viaje, pero los funcionarios permanecen. Son ellos los que hacen la Administración. Muchas veces, el personal fijo mira con bienhumorado escepticismo al alto cargo recién nombrado que viene a reformar la Administración, una vez más…”

Fantàstic aquest post-ficció d’ administración 2.0 especulant amb un món feliç sense funcionaris .

I això té conseqüències. Anirem desgranant-les. Començo per la salut. Un augment de la mortalitat, com diu Javier Segura del Pozo, a Salud pública y algo más en presentar l’estudi sobre com afecten les retallades socials a Europa a la salut de la gent.

Comprendre, és la millor manera de poder exigir a les nostres administracions, i al funcionariat que hi treballa per fer-les funcionar, cosetes com la transparència, que diu Marc Garriga a Caldo casero / Brou casolà , encara que no només a les administracions. A tot bitxo vivent, excepte potser, escarabats, talps i tots aquells animalots que desapareixerien en exposar-los a la llum i a la claredat.

L’acudit de Forges, naturalment.

Bones i saludables vacances.

Olga Fernández Quiroga

Anuncis

Re-pagament, culpa i ideologia (II)

Juliol 4, 2010

He llegit molt i cosa força variada sobre el re-pagament sanitari: polítics, periodistes, professionals sanitaris, argumentacions des de diverses perspectives a favor i en contra, moltes molt en raonades i moltes tremendament tergiversants.
M’agradaria avui, precisar la ideologia que hi ha darrere d’aquesta idea, presentada com una simple qüestió tècnica, del re-pagament sanitari, és a dir el pagament directe, per part dels usuaris, al moment d’utilitzar un servei, ja que és evident que el sistema sanitari el paguem entre tots.

Un dels principals arguments a favor, va ser el de la recaptació, veure post Re-Pagament i culpa (I), aconseguir més diners, encara que aviat va quedar bastant desprestigiat: regulació, equitat i sobretot cost d’implantació, així que l’argument estrella va passar a ser el de regular la demanda. La terminologia utilitzada és economicista, la qual cosa no implica cap desprestigi en si mateixa, si no fos perquè no estem parlant de vendre cargols. La demanda i per tant, el consum, és l’eix del nostre sistema de mercat, però molt aviat comprovem, per a la nostra desgràcia, que consumir la salut és el contrari de consum.

O sigui que regular la demanda vol dir imposar un càstig a la població
(Ai, com em recorda el gos de Paulov i els seus experiments conductistes!),en aquest cas pagar, perquè no “demani tant”, perquè es conscienciï que “la salut no és gratis”. I jo que penso, suposo que innocentment, que la gent quan emmalaltim, encara que sigui una simple grip, som molt i molt conscients que la salut no és gratis.

S’ha d’educar el ciutadà irresponsable i res millor de fer-ho amb el tòpic de premi i càstig. Aquesta és la ideologia.

Sota l’excusa d’exercir la responsabilitat, es declara immediatament la culpabilitat de la gent, atribuint-li “la responsabilitat” de la sostenibilitat del sistema. I com sol dir J.J. Millás en les seves cròniques, què diables vol dir sostenibilitat en termes de salut de la població? Qui és la gent?

Que jo sàpiga només hi ha dos/tres circuits en què l’usuari/pacient, decideix pel seu compte:

– El metge de família / infermeria: pel que sembla hi anem per res. Si la gent va al metge és perquè li passa alguna cosa, i el que li passa a cadascú té a veure amb la subjectivitat de cadascú. I si per a A, tenir 37 de febre no és res, per a B, pot significar un terratrèmol, per molt que el manual o el protocol digui que 37 no és febre.

– Urgències hospitalàries, a on anem, com qui va de vacances. Un clàssic. Es culpa a la població de les mancances de l’Assistència Primària. I si va a urgències en lloc d’anar al consultori d’Atenció Primària, és perquè aquest ha estat el circuit que se li ha dit fins ara. Si se n’instaura un altre de millor, que passa necessàriament per millorar l’Atenció Primària, la ciutadania ho adoptarà. És per això que les urgències hospitalàries actuen com una mena de servei d’assistència primària.

Si parlem de responsabilitat, no parlem de culpa, parlem de responsabilitat de tots els subjectes de participació, és a dir, tota la societat. Compartida. De la culpa, hi ha una part, la que acusa, que se n’exclou. Aquesta és la ideologia. Aquí deixa de funcionar allò del sistema de salut com una creació col•lectiva i amb rols intercanviables.

Com a ciutadans tenim tota la responsabilitat. Triar els nostres polítics que al seu torn defineixen un model de sanitat i que elegeixen els gestors sanitaris. Tenim la responsabilitat de participar més enllà de la papereta de votació, en el sistema, amb totes les modalitats que se’ns presenten. I exigir transparència i que cadascú compleixi amb la seva part de responsabilitat.

Com a usuaris / pacients, també tenim una part de responsabilitat, la que fa a la pròpia salut, en la mesura que podem. Hi ha factors inconscients, mediambientals, alimentaris, de desigualtats diverses en què podem intervenir només en part.

Les altres responsabilitats específiques corresponen a professionals sanitaris, empleats, gestors i polítics.

I sí, és clar que hi ha usuaris / pacients irresponsables, però en el mateix percentatge que gestors irresponsables, professionals irresponsables, polítics irresponsables, empleats irresponsables i periodistes irresponsables.

Si parlem de responsabilitat, parlem de didàctica, de pedagogia, explicant que la sanitat, el sistema sanitari, es paga amb els impostos, parlem de què són els impostos, quines classes d’impostos, com es recapten, què són els pressupostos de l’Estat, com es reparteixen, com es gasten, com, quan i a qui se li apugen impostos … però sense tenir la posició del saber, aquesta posició ideològica que surti del sector que surti sempre implica la idea d’una ciutadania infantilitzada, sotmesa i sempre culpable. Just el contrari d’una ciutadania responsable.

L’últim article de la sèrie, serà un llistat amb tot el que es podria fer. Totes, aportacions ciutadanes.

Olga Fernández Quiroga