El professor Manuel Castells, la crisi, la vida i la salut

Invitació de la Fundació Cipriano García a la conferència del professor Manuel Castells amb el títol Hi ha vida desprès de la crisis?.  La seva resposta: un sí acompanyat d’una pregunta: quina vida?.

Interessants  els discursos que no es tanquen amb una única resposta, sinó que obren altres preguntes, de manera que sempre puguem avançar en el coneixement.

I intel·ligent la alternativa que proposa al capitalisme: no un anti/capitalisme sinó un a-capitalisme : ni viure per treballar ni treballar per a viure. Viure per viure, amb la qual cosa continuem tenint preguntes obertes: i això què és? I a més surt d’ aquest discurs a favor/ en contra, on l’eix sobre el que girem, continua essent el capitalisme.
Manel Castells conferencia
Però què faig parlant en aquest bloc de participació i salut, de una conferència sobre la crisi?

1.- Perquè  és un plaer escoltar  discursos intel·ligents i això sempre és saludable, a la vegada que exerceixo la participació

2.- Perquè vull ressaltar una de les coses que va dir sobre el mercat. A més d’oferta i demanda, el mercat també és càlcul emocional, i  què és el càlcul emocional?. Doncs, per exemple, moments d’eufòria i depressió de la gent, o sigui que els mercats poden estar regulats per la percepció que té la gent i no per la realitat i aquesta percepció es fa realitat. La percepció crea la realitat. O sigui que la realitat no existeix.

Estem en una economia virtual que no existeix, que ningú sap què és, però que funciona com a realitat, provocant conseqüències doloroses per a molts.

El tema resulta molt estimulant per a desenvolupar des de diverses perspectives i la que em correspon en aquest bloc serveix per relacionar-ho amb un mecanisme de la bogeria conegut com al·lucinació, on el subjecte sent la seva percepció com a real. I se m’acudeix pensar, com a exemple, en la anorèxia i els centres sanitaris habilitats per el seu tractament, en els que resulta molt fàcil realitzar un diagnòstic fix i igual per a tothom: anorèxia i punt, sense distingir que és molt diferent quant la persona, en general una dona, li diu al professional sanitari: “no em veig al mirall” i aquest, escolta que es veu malament, grossa, o sigui que està parlant  mitjançant una metàfora. En efecte, pot ser així en un funcionament neuròtic, però si el funcionament és psicòtic, la frase és literal: no es veu. No té imatge. I el tractament , per descomptat, ha de ser molt diferent.

Mai se sap cap a on pot portar una conferència del professor  Castells…

Olga Fernández Quiroga

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: