Assegurances de vida…bons de mort

Octubre 30, 2009

Assegurances de vida (per cert, quina paradoxa amb el nom, perquè l’ únic segur de la vida és la mort), productes  contractats a companyes asseguradores que “inverteixen” en la nostra longevitat: quan més temps visquem més paguem i  més guanyen, així que pot interessar impulsar la recerca mèdica, descobrir nous remeis per a malalties incurables  i que allarguin al vida…etc., però si quelcom s’havia pensat que els prestidigitadors financers estaven mancats de creativitat per la suposada malenconia de la seva crisis financera, s’equivocava. Llegeixen l’article de  el país de Ramón Muñoz explicant què son els “bons de la mort”, que sí  que en son de “bons”.

Veiem si ho entenc: faig una assegurança de vida, estic en problemes econòmics o qualsevol altra circumstància, venc el segur amb descompte, m’ho compra una companya que segueix pagant fins que jo mori, els banc d’inversió treuen bons amb la garantia de la meva pòlissa, l’inversor rep uns interessos per aquests bons que ha comprat, que a més cotitzen en el  mercat secundari. On és el negoci?.En que jo en mori aviat, és clar, perquè si soc molt longeva, la rendibilitat cau en tenir que pagar la meva pòlissa que em van comprar a l’iniciï de tot aquest assumpte. Es veu que l’ideal “rendible”, és que “ jo duri” uns 10 anys.

Per  minimitzar riscos, no venen sols la meva pòlissa, sinó que fan “paquets”, milers de pòlisses, quantes més millor. Ja veuen, ni tan sols el consol de estar individualitzada!

Ara entendran el començament de l’article: la meva longevitat és el problema i si tinc una malaltia greu i per tant una pòlissa molt golosa, als “meus inversors” els interessa que no hi hagi gaires avanços en la ciència mèdica i que no es descobreixi un medicament eficaç que curi la meva malaltia. Al menys fins que s’hagi assolit una rendibilitat suficient.

Si darrera d’aquesta idea hi han els grans de Wall Street, que ja han constituït una associació per fer  lobby, que es dediquen a realitzar conferències per promocionar el producte, que en realitat soc jo i la meva esperada i prompta defunció,… ja en poden treure conclusions

Y perquè ningú els acusi de paranoics no hi ha que pensar en cap relació entre Wall Street, la investigació medica i/o la industria farmacèutica y per tant no necessitem exigir participació ciutadana i transparència.

Nosaltres, no sols anem a exigir-la, sinó a impulsar-la.

A l’estat espanyol, de moment, aquests productes financers estan prohibits

Olga Fernández Quiroga


El professor Manuel Castells, la crisi, la vida i la salut

Octubre 23, 2009

Invitació de la Fundació Cipriano García a la conferència del professor Manuel Castells amb el títol Hi ha vida desprès de la crisis?.  La seva resposta: un sí acompanyat d’una pregunta: quina vida?.

Interessants  els discursos que no es tanquen amb una única resposta, sinó que obren altres preguntes, de manera que sempre puguem avançar en el coneixement.

I intel·ligent la alternativa que proposa al capitalisme: no un anti/capitalisme sinó un a-capitalisme : ni viure per treballar ni treballar per a viure. Viure per viure, amb la qual cosa continuem tenint preguntes obertes: i això què és? I a més surt d’ aquest discurs a favor/ en contra, on l’eix sobre el que girem, continua essent el capitalisme.
Manel Castells conferencia
Però què faig parlant en aquest bloc de participació i salut, de una conferència sobre la crisi?

1.- Perquè  és un plaer escoltar  discursos intel·ligents i això sempre és saludable, a la vegada que exerceixo la participació

2.- Perquè vull ressaltar una de les coses que va dir sobre el mercat. A més d’oferta i demanda, el mercat també és càlcul emocional, i  què és el càlcul emocional?. Doncs, per exemple, moments d’eufòria i depressió de la gent, o sigui que els mercats poden estar regulats per la percepció que té la gent i no per la realitat i aquesta percepció es fa realitat. La percepció crea la realitat. O sigui que la realitat no existeix.

Estem en una economia virtual que no existeix, que ningú sap què és, però que funciona com a realitat, provocant conseqüències doloroses per a molts.

El tema resulta molt estimulant per a desenvolupar des de diverses perspectives i la que em correspon en aquest bloc serveix per relacionar-ho amb un mecanisme de la bogeria conegut com al·lucinació, on el subjecte sent la seva percepció com a real. I se m’acudeix pensar, com a exemple, en la anorèxia i els centres sanitaris habilitats per el seu tractament, en els que resulta molt fàcil realitzar un diagnòstic fix i igual per a tothom: anorèxia i punt, sense distingir que és molt diferent quant la persona, en general una dona, li diu al professional sanitari: “no em veig al mirall” i aquest, escolta que es veu malament, grossa, o sigui que està parlant  mitjançant una metàfora. En efecte, pot ser així en un funcionament neuròtic, però si el funcionament és psicòtic, la frase és literal: no es veu. No té imatge. I el tractament , per descomptat, ha de ser molt diferent.

Mai se sap cap a on pot portar una conferència del professor  Castells…

Olga Fernández Quiroga


Mort i joventut eterna

Octubre 14, 2009

A vegades, un descobriment científic, que no ens cridaria l’atenció degut al seu tecnicisme, ens posa davant una paradoxa de la vida, com és el cas del que explica aquest article Los peligros de la eterna juventud  i que podrien resumir així: la eterna joventut és el càncer. Vet aquí la paradoxa. El descobriment d’una enzima que podria impedir la mort cel·lular i permetre la seva reproducció indefinida, resulta que és el mateix mecanisme de les cèl·lules cancerígenes: que no moren…i és justament aquesta proliferació la que provoca la mort de l’ésser humà.

 El dictat del discurs social dominant a la nostra època, que equipara salut i joventut eterna: sense arrugues, sense un gram de grassa, sense que res “caigui”, encara que tinguem que mutilar el cos, s’assembla massa a aquesta repetició cel·lular indefinida, que produeix la immortalitat cel·lular, però mata el subjecte.


Grip porcina i altres pandèmies

Octubre 7, 2009

Si hem de preocupar-nos per la pandèmia de moda, la grip porcina/A/H1N1, dedicant-li molts diners públics i una exquisida atenció mediàtica, suposant que això és ocupar-nos de la nostra salut, proposo que llegeixin l’article de Emilio Lledó, al diari El País Pandèmia i altres plagues, per (pre) ocupar-nos, en el sentit de començar a prendre consciència, d’altres pandèmies mès letals i insidioses pel seu progressiu deteriorament cerebral: la corrupció política, els beneficiaris privats d’allò públic, el poder econòmic estranyament estranyat de la situació econòmica del nostre país, l’abandonament de la sanitat pública…més els que cadascú puguem afegir a partir de la nostra reflexió. El meu: pensar que la por impulsarà una ciutadania passiva, poruga i poc participativa.